Va ser un dels més grans directors de Hollywood i Broadway, i la literatura americana hi està molt en deute per haver duit a aquest món La mort d'un viatjant i Un tramvia anomenat desig. Però el llegat d'Elia Kazan, l'home que també va ajudar Marlon Brando i James Dean a ser actors de fama mundial i que consolidà les carreres d'Arthur Miller i Tennessee Williams, resta tocat perquè va ser un testimoni clau per a la cacera de comunistes del Comitè d'Activitats Antiamericanes.
Kazan delatà 16 persones, incloent-hi un amic molt pròxim. Després, cometent el major error de la seva carrera, publicà un anunci a The New York Times en què defensava el que havia fet. Es transformà, així, en el símbol del delator de Hollywood. Fins i tot la seva pel·lícula més famosa, La llei del silenci, va passar a ser vista per alguns crítics com una vehement defensa de l'acte de delatar.
Ara, una biografia de 544 pàgines de l'historiador i crític de la revista Time Richard Schickel tracta de posar les coses al seu lloc i de donar a Kazan, que morí el 2003 als 94 anys, el crèdit que mereix per ser una figura de pes al cinema i al teatre americans.
Antigues ferides
El llibre de Schickel, Elia Kazan, obre antigues ferides i sosté que el «crim» del director, pel qual mai no ha estat del tot perdonat, va ser la resposta d'un home que havia lluitat contra el comunisme 17 anys abans del seu testimoni i que considerava aquesta ideologia una amenaça per a la societat democràtica. «Kazan estava en contra d'ells. No va ser un oportunista que delatà els seus amics», diu Schickel. Anys més tard Kazan va admetre que se'n penedia profundament, diu el llibre. «Vaig pensar quina cosa més terrible havia fet; no en l'aspecte polític, perquè potser això era correcte, però ja no importava. Correcte o incorrecte, tot el que importava era el costat humà de l'assumpte. Vaig sentir que no valia la pena ferir un altre ésser humà per cap causa política», reconegué.
Tanmateix els crítics de Kazan sempre feren el sord davant el seu penediment i manifestaren el seu rebuig més profund, com per exemple el 1999, quan l'Acadèmia li atorgà un Oscar honorari i un terç del públic es negà a unir-se a l'ovació. Fins i tot Marlon Brando es mostrà contrari que en la cerimònia es projectassin imatges seves dirigides per Kazan. Però Brando no es pogué sortir amb la seva i, finalment, se'n mostraren les escenes més importants.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.