La tardor de Martínez de la Rosa (1820)

Miquel Ferrà i Martorell22/11/05 0:00

Francisco Martínez de la Rosa, polític i escriptor andalús (Granada, 1787-Madrid, 1862), després d'haver estat diputat el 1813, era tancat a la presó des del 1814 al 1820 pels seus enemics. En sortir del calabós i poder alenar aires de llibertat, redactà els seus elogis a la vida a cel obert de les quatre estacions. Passaren dos anys i rebé nomenament de ministre d'Estat, però només un any perquè al cap de dotze mesos ja s'havia d'exiliar per espai de vuit. Com a cap del Govern, els 1834 i 1835, promulgà l'Estatut reial. Patí un nou exili a París, puix que era perseguit pel règim d'Espartero, però el 1843 ja tornava a ocupar càrrecs públics. La seva tasca política no va distreure la seva activitat literària i escrigué poesia, novel·les, comèdies neoclàssiques i drames històrics de tipus romàntic. La conjuració de Venècia (1834) fou el seu èxit més remarcable. Fou també de la Reial Acadèmia espanyola des del 1821.

Com podem observar, una vida molt completa, amb blancs i negres, quan no eren grisos perllongats. Aquella tardor va escriure:

«És temps temperat i apacible, lluny ja dels excessius calors i sense percebre encara la rigorosa fredor hivernal. Amb les primeres pluges, que la terra eixuta rep de bon grat, agostada pels raigs ardents, van ressuscitant les pastures, els arbres esdevenen més verds i tot el camp sembla més fresc i eixerit. Temps de verema, d'esclafar el raïm i treure'n el suc, de fer vi. I en tenir el vi fet, és l'hora de la tafona, de la collita d'oli, del premsat del fruit que abunda en els esponerosos cimals de les oliveres. Per tant, haurem d'admetre que no hi ha estació de l'any més riallera i regalada. Però a poc a poc, tot va patint la mudança, per part de la natura insensible. Els dies són massa curts, i el sol es mostra menys encès i menys lluent. La caiguda de les fulles dels arbres augmenta la nostra tristesa, la que va rere aquest vent que les malmena dins els seus remolins, la que ens causa trepitjar-les seques quan travessam un bosc. Per força ens ha de recordar la vida de l'home, de com passen totes les coses i totes les existències. I a més d'això, en anar ja de vençuda la tardor, abandonen les aus el nostre territori, on havien trobat refugi en la seva fuita de les bavarades d'Àfrica, i hi tornen creuant en esbarts la mar. El seu instint les dugué i el seu instint se les emportà:

No vaig errat, supòs, en dir que les coses més senzilles es veuen ben sovint acaronades per la mà admirable de la Providència».

Martínez de la Rosa descobria així la natura, la seva amiga en la llibertat i, també, en la dissort. Ell, que era víctima de tanta enveja per part dels seus contraris. Com va dir un savi: «L'odi pot esser desarmat per l'amor, i acaba oblidant; però l'enveja només pot finir al davant de la mort; i ben sovint, ni a la vora del sepulcre pot esser detinguda».