Miquel Ferrà i Martorell21/11/05 0:00
TW
0

Era un fraret de l'Orde de Menors i moria a Nàpols, tal dia com avui, després d'haver dedicat al seu estat monàstic no menys de setanta anys. En el moment del traspàs a l'altra vida ja n'havia fet noranta, un argument més, ja en aquell llunyà segle XV, de la longevitat d'una vida ordenada. Les seves despulles es troben dipositades a la capella del seu nom, dins l'església de Nostra Senyora la Nova de Nàpols. Fou a Nàpols, terra aleshores tan relacionada amb la corona catalanoaragonesa, on es consagrà a Déu, començà la seva austera existència i començà a predicar la seva fe. Sembla que, realment, es distingí per la seva eloqüència i tant el poble com els seus germans religiosos s'admiraven de sentir-lo a l'hora dels sermons i les homilies. Diuen els seus biògrafs que va fer molts miracles en vida, a Venècia i altres ciutats, i guarí malalts, alguns amb dolences perilloses, suposam que malalties venèries, sífilis, segurament, en aquells dies mortal, al duc de Calàbria i al rei de Nàpols. Però la seva feta més curiosa és que amb un sermó que predicà a la capital del Milanesat convertí, vers una vida de penitència, un grup de trenta-sis prostitutes. Allò i altres mèrits li procuraren tal fama que el volien fer bisbe de Milà. Rebutjà Jaume Piceno l'oferiment, però va seguir en canvi predicant pels carrers d'aquella ciutat on regnava, segons els cronistes contemporanis, el vici i la corrupció. El papa Benet XIV el canonitzà.

Comentava el pare Croisset referint-se a tan llarga i virtuosa vida que els homes com Sant Jaume Piceno es veuen «com disposats a morir i no deixar de viure. Tal és la vida dels sants. Una mort continuada, dins la qual es van consumint, ells mateixos, amb el treball i la penitència. Sempre disposats a oferir a Déu el sacrifici de la seva vida; però moltes vegades perllonga el Senyor el fet d'acceptar-ho, ja sia per augmentar-ne els mèrits, ja sia per a fer-los servir més llarg temps en la causa de la seva glòria.

I tanmateix, la majoria de la gent del món -segueix dient Croisset- no poden entendre, de cap de les maneres, com és possible entregar-se a l'austeritat de la virtut. No saben que la bravesa amb què el sant abraça la vida humil i virtuosa és el seu sosteniment, i els mateixos treballs i desafiaments que troben en el seu camí augmenten noves forces al seu cor i al seu esperit. Aquest és, sens dubte, el secret de la gràcia redemptora. Però no tothom és com el sant que esmentam aquí. Quasi tothom manifesta prou covardia a l'hora de la veritat i pensa que la mortal violència de la carn és un rigor que va més enllà de tot deure. No es pot comprendre com es pot tenir la raó subjecta a l'esperit...».