Aquell any un luctuós esdeveniment marcà tot un barri, el rafal de Santa Catalina, extramurs, amb habitatges de gent humil, pescadors al sector costaner del Jonquet i obrers més terra endins. I entre els uns i els altres, una doble filera de molins de vent, la que mirava i mira encara la mar des d'un penya-segat i la que s'arrenglera en el carrer Indústria. Prop del pont de fusta que enllaçava els baixos del Puig de Sant Pere i la zona esplanada de sa Feixina, entre les roques de la desembocadura del torrent, els pescadors de canya, abans de l'entrada de fosc, eren nombrosos.
Aixi es complia aquella dita popular: «pescador de canya i moliner de vent, més perd que no guanya». Un dels carrers principals del Rafal era el de Caro, en honor del Marquès de la Romana, aquell que havia estat un dels herois mallorquins en la Guerra del Francès i col·laborador, en aquella llarga lluita, del general anglès Wellington. En aquest carrer vaig viure jo molts anys de la meva infantesa, a un edifici de pisos que mostra, sobre una columna típicament modernista, un mirador envidrat i del qual parlarem en un altre moment. La qüestió és que des d'aquell mirador de cantonada jo podia observar la que havia estat «la casa d'en Mendoza».
Un veïnat em contà aquella història de sang i fetge.
Per això, en caure la nit, jo mirava amb una certa por aquell humil habitatge, planta baixa i pis, amb una teulada on plantetes salvatges, fortament arrelades, eren visibles des del meu observatori. He retrobat aquesta tragèdia en l'hemeroteca:
«Eren devers les dues del capvespre del dia nou de febrer de l'any en curs quan el jove, Jeroni Mendoza, de vint-i-vuit anys, natural de Cartagena i resident en aquella data en el carrer de Caro, després d'haver dinat, sortí cap a la casa de la seva al·lota, situada en el segon pis del número 51 del carrer Soler. En arribar a la porta trucà, i la seva promesa li obrí al cap d'uns instants.
Aquesta, en veure el rostre enfurismat del seu promès, restà molt espantada i sorpresa. Mendoza s'hi apropà i sense dir paraula es va treure un ganivet de la faixa, i va ferir amb l'acer la pobra dissortada una vegada i una altra. Ella agafà encara una cadira per a defensar-se, però va perdre de seguida les forces i caigué per terra i morí poc després, en presència del seu agressor. En veure Mendoza que l'havia morta, es clavà el ganivet dues o tres vegades i es produí ferides que de tot d'una foren qualificades de greus, però el dia següent, els metges comprovaren que no existia tal gravetat, puix que només eren superficials. L'assassí fou traslladat, aleshores, de l'hospital a la presó».
Set mesos després tenia lloc la vista a l'Audiència al davant del Tribunal de la causa.
Va fer la defensa del reu el prestigiós advocat i notari Josep Alcover i Maspons, germà del poeta Joan Alcover.
El fiscal demanà per al processat cadena perpètua i dues mil cinc-centes pessetes d'indemnització, en aquell temps una quantitat molt forta. La primera setmana de novembre era confirmada aquella sentència.
L'alarma social es perllongaria arreu del barri per molt de temps i més d'un poruc afirmà haver-ne vist el fantasma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.