Publicacions del Moviment (1939)

TW
0

Acabada la Guerra Civil, amb la victòria del nacionalsindicalisme i del nacionalcatolicisme, les publicacions de caràcter feixista i patriòtic es multiplicaren de manera espectacular. Quasi qualsevol tinta d'imprempta estava amarada amb proclames i elogis al nou Estat i al seu salvador, Franco. Flechas y pelayos, Maravillas, Horizontes, Panoramas, Fotos, Mandos, Religión y Patria, Estímulos... Tota una pluja de paper imprès destinada a deixondir el nin, l'escolar, i fer-lo sentir una part del sistema, un element del règim...

Però el llenguatge és repetitiu fins a saciar les criatures. Així, i ja que aquests dies algú recorda el passat, potser és curiós transcriure una d'aquelles proclames en el llibre Nuevas lecturas patrióticas, d'un tal Antonio Fernández Rodríguez. És aquesta:

«Cinco velas desplegadas empujan la nave hispana hacia el Imperio. Cinco nudos que enhebran el pasado espléndido con el futuro robusto. Cinco guirnaldas sobre quilla de fervores. Cinco llamas de la hoguera de entusiasmo que enciende ahora a Iberia. Cinco lenguas que cantan la nueva epifanía de la patria. Cinco flechas que Dios dispara de nuevo al cielo de la inmortalidad. La vela de una apretada unión nacional. El santo y seña de los Reyes Católicos, el hágase España que abatió feudos, sometió alcaides, dominó nobles levantiscos y suprimió fronteras dentro del territorio peninsular, ha vuelto a tremolarse implacable destruyendo banderías, deshaciendo reductos oligárquicos, suprimiendo estatutos desvertebradores y cuanto atentaba al noble concepto de España, edificio labrado en fiebre de centurias. Y con la unidad de la Patria y del Estado, la unidad de mando. Autoridad fuerte impuesta de arriba a abajo. Jerarquía y disciplina. Corazones apretados de fe en torno a la egregia figura del Caudillo».

Això de «suprimiendo estatutos desvertebradores» ens fa pensar en el debat i, més tristament, en la «catalanofòbia», que es pot advertir a la capital de l'Estat en aquests moments. No sé fins a quin punt el llenguatge de 1939 dels vencedors té alguna semblança amb el que podem sentir per part dels més conservadors ara mateix. Ja en el parvulari, o jardí d'infantesa, o allà on criatures ben petites aprenien consignes estatals en els quaderns de cal·ligrafia es podia llegir: «Nuestra patria es la unión espiritual de todos los españoles», «Ella nos une en una empresa universal que tiene voluntad de imperio»...

Com si els sentiments dels ciutadans es poguessin decidir, per part de les forces que ostenten el poder, a cops de decret. El que un infant de 1939 veia no era cap «unió espiritual» ni cap «imperi». Veia que els pocs automòbils que hi havia funcionaven amb gasogen, que les cues de les dones amb la cartilla de racionament a la mà, al davant de les botigues, s'allargaven fins a girar la cantonada. Veien com la tisi i la tuberculosi queien sobre molts ciutadans sense que els hospitals disposassin d'uns mínims medicaments per aturar tals malalties... Veien, en resum, misèria. Gent mal vestida, feines mal pagades i molta fam.