El discurs de Rubió (1841)

«Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, doncs pesa poc en comparació amb les altres nacions, les quals poden col·locar en el plat de la balança, a més del volum de la seva història, exèrcits de molts milers d'homes i esquadres de centenars de navilis; però sí a la literària, fins que no s'estengui ni es pugui estendre la política de l'equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestra en lletres dels altres pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer l'humiliant paper de deixebla o imitadora i crear-se una literatura pròpia i separada de la castellana? Per què no pot restablir els seus jocs florals i la seva acadèmia del Gai Saber i tornar a sorprendre el món amb els seus tençons, els seus cants d'amor, els seus serventesis i les seves alborades? Amb un petit esforç n'hi hauria prou per a reconquerir la importància literària que tingué en altres èpoques, i si Déu permet que aquesta idea es realitzi algun dia i que els genis catalans despenjassin les arpes dels trobadors que han estat oblidades durant tant de temps, Lo Gayter del Llobregat, per poques que sien les seves forces, es compromet des d'ara en endavant a guerrejar en el lloc que li sia assenyalat, encara que es tracti del darrer rengle, per aconseguir la corona de la poesia que la nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament del seu front i que els altres pobles recolliren i la se feren pròpia. Mentre arriba aquest dia, l'autor d'aquests lleus assajos, obra de dos anys de feina i estudi, es considerarà més que premiat si pot merèixer dels seus compatriotes que li diguin el que a si mateix es diu el doctor Ballot al final de la seva gramàtica: Pus parla en català, Déu li'n don glòria».

Però no ens enganyem. La Renaixença fou un fenomen més dels nacionalismes europeus (Polònia, Grècia, Bèlgica...) que enllaçava amb les doctrines polítiques del Romanticisme i que Catalunya acollí amb entusiasme. Un entusiasme que no es limitava, evidentment, a la literatura, però que fou en aquest camp que es recobrà en poc temps la lírica catalana, puix que els primers Jocs Florals de la modernitat es celebraven el 1859 amb el segell inequívoc de ressuscitar una «nació» fins aleshores vençuda per un centralisme despòtic originat en la derrota de 1714.