Del dret a la successió femenina a l'inacabable conflicte territorial

La proclamació d'Isabel II, filla de Ferran VII, fou la causa de tres guerres civils

TW
0

L'estiu del 1832 Ferran VII agonitzava a La Granja sense descendència masculina. Influït per la seva esposa Maria Cristina, abolí la norma que impedia regnar a les dones mentre hi hagués un aspirant home. Aquesta norma secular era en vigor per evitar embarcar els pobles en guerres a causa de casar les primogènites amb estrangers que passaven a ser el rei mascle d'un país que no estimaven. Però Isabel, filla de Ferran VII, seria reina. Era l'inici de tres guerres civils. Les seqüeles no s'han tancat mai.

Carles de Borbó, germà menor de Ferran VII, envià la següent carta al rei moribund: «Tenc uns drets legítims a la Corona sempre que visqui més que tu i no deixis fill mascle, i no puc prescindir-ne; drets que Déu m'ha donat quan va ser la seva santa voluntat que jo nasqués, i només Déu me'ls pot llevar concedint-te un fill, que tant desig jo, potser encara més que tu». Carles prometé mantenir els furs de Navarra i Euskadi, en perill pel centralisme libera de la cort de Madrid. L'antiga Corona d'Aragó els havia perdut a la guerra del 1714. Ferran VII morí el 29 de setembre. Pocs dies després, Euskadi, Navarra, Catalunya, Aragó i València s'aixecaren en armes al crit de 'Visquen Carles V i les nostres antigues lleis! També a les Balears Carles tingué nombrosos simpatitzants. A les grans ciutats, els progressistes i liberals no se sumaren a la revolta. Però a les petites ciutats, als pobles, a les possessions i caserios, bascs, navarresos, catalans i valencians agafaren l'armament i formaren línia com un sol home. Els castellans i andalusos es mantingueren en gran part fidels a Isabel. Estella i Morella es convertiren en capitals del carlisme. L'empenta dels seus voluntaris els va dur a les portes de Madrid, però a Castella no podien establir bases sòlides. Foren derrotats. Al llarg del segle XIX hi va haver tres guerres carlines. Finalment, en la dècada dels 70, foren anihilats a la batalla d'Oroquieta. Anys més tard, Miguel de Unamuno narrà aquests fets a la seva novel·la de joventut Paz en la guerra i va fer dir a un dels seus personatges, un cop fracassat el seu projecte d'Espanya: «Nosaltres no som espanyols. Nosaltres som bascs». El PNB es fundà en aquella època. La burgesia liberal basca es passava al camp de defensa de l'autogovern. El conflicte territorial iniciat l'any 1832, no s'ha tancat mai.

Isabel II morí a l'exili. I el seu nét, Alfons XIII, fou enderrocat per la II República. Convertit Franco en dictador, nomenà a dit successor Joan Carles de Borbó, nét d'Alfons XIII. Franco instaurà una monarquia amb un rei amb un inusual nom compost, Joan Carles. A més, Franco dubtava entre nomenar Joan Carles o el cosí d'aquest, Alfons de Borbó i Dampierre. Alfons estava casat amb la néta del dictador, Carmen Martínez Bordiú. Alfons era fill de l'infant Jaume, que renuncià als seus drets al tron i va contreure matrimoni morganàtic amb una Dampierre. Finalment, Joan de Borbó cedí els drets dinàstics al seu fill Joan Carles, avi de la infanta Elionor.