En el segle XV, la riquesa dels aristòcrates era excessiva arreu de les Espanyes. Així, per exemple, llegim que Don Àlvaro de Luna, secretari de Joan II, tenia al seu servei, per cobrir les immenses propietats rurals, cent mil persones. Un altre, el marquès de Villena, 150.000 per tal de treballar vint-i-cinc mil quilòmetres quadrats. Els latifundis eren nombrosos, especialment a Galícia, on esclatà una revolució coneguda com el «Movimiento Irmandiño» (moviment agermanat), que adquirí tot d'una caràcter de lluita social.
Els camperols destruïren castells i torres per tal d'obligar els nobles a fugir cap a Castella. Tanmateix, la petita noblesa que prenia part en els combats a favor del poble, canvià de camisa i tot donant suport als més poderosos, la rebel·lió fou esclafada. Llavors, la repressió fou brutal.
Així ho conta un cronista de l'època:
«Alonso de Lancones anà, en aquesta avinentesa, a veure el rei Enric IV, i li proposà de fer Germandats a tot el Regne de Galícia, tant de llauradors com de fills de bona casa, contra tots els cavallers i senyors de Galícia, de tal manera que no restaren servents que no seguissin aquella tropa sublevada i feren fora sengles poderosos de totes les seves terres i patrimonis, no deixant-los ni una renda, esbucant-los totes les fortaleses, posant-los setge, disparant-los trabucs i altres armes. Essent capità i governador d'aquestes Germandats aquest Alonso de Lancones, que, veient com es desenvolupaven aquestes accions, se li uniren encara LXX homes entre fills de casa bona i llauradors.
Les cases i fortaleses que enderrocaren són aquestes: Primerament, el castell de Ribadeo, que era del comte de Ribadeo, i el castell d'Espinera, que era seu també. Enderrocaren els castells de Miraneti, de la Cueva i de Villamayor, que era de Pere Pardo, prop de Vivero. Esbucaren el castell de Santa Marta que era de Don Vernaldino, fill del comte de Santa Marta, i mataren els vilatans la comtessa, sa muller.
I després que mataren els vilatans de Rivadavia la comtessa de Santa Marta, la seva senyora, de mort molt cruel, puix que l'escorxaren, vingué Don Vernaldino, que en matà molts d'ells. Perllongant-se aquests fets a Galícia per espai de tres anys, Nostre Senyor va voler amb la seva disciplina castigar aquests cavallers de Galícia, i llavors, pagat d'ells amb la seva pietat, i tot veient que massa eren les crueldats dels vilatans, o com era de molta la seva manca d'obeïment contra els seus senyors naturals, i pitjor encara els fills de bona casa que els ajudaven, els quals, penedits, sense fer cas de l'antiga enemistat que hi hagué abans entre ells, feren costat als senyors, i derrotaren els vilatans, fent-los pagar tots els danys causats, i reconstruir les fortaleses, molt millor bastides de com havien estat primerament, de manera que ara mateix, amb bon ciment han de durar molt de temps».
És la trista història de sempre.
La d'aquells que han nascut vilatans i aquells altres que es creuen senyors naturals per la gràcia de Déu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.