La mort de Cecília (132)

Després de torturar-la amb foc, la féu degollar. Era l'emperador d'aquell temps, Marc Aureli (Roma, 121-Vindobona, 180). Aquest personatge, que podeu veure convertit en estàtua de bronze a la Plaça del Capitoli de Roma, fou d'infant adoptat per Antoní, i el succeí en el tron, la qual cosa demostra que ningú mai sap el que el destí li reserva. Ni tan sols, ho sospita. El seu regnat, durant el qual reforçà la centralització administrativa, va estar dominat per les guerres. Perseguí la que considerava «secta antiestatal» cristiana i com a filòsof, que també ho volgué ser, deixà uns «pensaments», escrits en grec, en els quals expressava la seva adhesió a l'estoïcisme, la doctrina que manifesta gran indiferència pel plaer o el dolor, i que mostra serenitat al davant de la dissort, puix que pensa que no es pot marxar contra el destí.

Però tornem a Santa Cecília, víctima del «sistema» i a com Croiset ens narra aquella mort i els seus precedents:

«Manà Almaqui que anàs a la seva presència la santa. Convençut que per conservar la vida, ella es retria als seus desitjos, parlà d'aquesta manera a la jove patrícia: Digues, filla meva, quin és el teu nom i quina qualitat és la teva? A tal pregunta respongué la santa: El meu nom és Cecília, i som de casa molt il·lustre.

-No és això el que et deman, replicà el prefecte, sinó quina religió practiques.

-Doncs no t'has sabut expressar, respongué ella, perquè la teva pregunta no parlava de religió.

-I tu t'expliques amb massa gosadia, li digué ben ressentit Almaqui, i és necessari que prestis obediència a l'emperador i facis ofrenes als déus.

-Jo seria cega -replicà Cecília- si oferís encens i retés adoració a una estàtua de pedra... Enfurismat el prefecte per aquella constant negativa, manà que la duguessin a casa seva i la posassin dins un bany molt calent, on perdés la vida sufocada pels vapors de les flames. Hi va restar vint-i-quatre hores sense rebre cap mena de mal, talment com si hagué estat en un bany d'aigua dolça. Informat el jutge d'aquest miracle, envià un botxí que li tallàs el cap. Descarregà aquest, sobre el seu coll, tres talls, però la deixà encara viva i d'aquesta manera trigà en morir encara tres dies, donant exemple als fidels de tenir constància per la fe».

Fins aquí Croisset.
És evident que aquella Església primitiva, perseguida, era una altra Església. Potser algú dirà de «visionaris convençuts» que no tenien cap por a la mort violenta. Jo crec que sí en devien tenir de por, que sí els hagués agradat viure més, però també volien ser ells mateixos, no abdicar de les seves creences... No hi havia carreró de sortida. Negar-se a si mateixos també era una forma de morir.