Ja és sabut que en aquesta vida, els llocs de naixença i mort dels grans personatges cobren capital importància, com si aquestes dues fites haguessin de definir la seva trajectòria. I en general, sol ser així. Antoni Maura (Palma, 1853), polític liberal, ministre d'Ultramar el 1892 i de Gràcia i Justícia el 1895, defensor de posicions reformistes quan la crisi del 1898 i líder del Partit conservador, President del govern el 1904, el 1907, el 1918-19 i el 1921, moria, quatre anys després, perduda ja la seva influència política i més malalt del que es pensava, a Torrelodones. Miguel de Unamuno, basc universal, escriptor i filòsof (Bilbao, 1864 -Salamanca, 1936), sis anys després i en aquestes dates, quan publicava els seus articles en el diari El So, de Madrid, recordava la mort de Maura i dedicava un escrit a Torrelodones.
«En el Canto del Pico, a Torrelodones, residència del comte de Las Almenas, entre Madrid i les serres castellanes. Lluny, estesa, la vila que ha estat cort. I des d'allà, contemplant-la fondre's en el camp, es cobra sentit que Madrid està a 600 metres sobre el nivell de la Mediterrània i és, també, cim; que tota Castella és cim, i algunes de les seves ciutats, com Àvila, castell interior de Santa Teresa de Jesús, ben encimalades...».
Convençut de les altures de la meseta, aquesta unitat geoestructural emmarcada per muntanyes que la separen de la perifèria, Unamuno en vol fer la radiografia de la seva duresa física i espiritual.
«Des del Canto del Pico es colombren ruïnes d'algun castell i es pot somniar amb els ulls oberts i sota el cel la ruïna de la Castella castellana, la dels castells medievals. Però resten les roques granítiques de formes arrodonides, i queden les alzines, amb arrels sucoses les primeres, i rocoses les segones. I resten les serres, trons i altars; trons i altars d'un poble que sempre, sabent-ho o no, al cel... Les alzines, en els peus de des roques, pedreres antany per fer mitjans i construir castells, em semblaven creus, creus de llenya arrelada en el rocam, creus vives i fullenques d'un cristianisme ibèric i aborigen... I allà, a la residència del Canto del Pico de Torrelodones, sense angúnia, en trànsit mancat de dolor i veloçment, en els darrers graons d'una escala, quan anava a passar de la casa al camp obert i penyascós, del recinte de la llar al cel obert, sortí d'aquesta vida a la de sempre Don Antoni Maura. Quasi set anys després, el darrer Borbó, caçador de coloms, home de cort i palau, castís però no castellà, deixava, de mal grat, el seu Palau Reial per sortir de Castella i d'Espanya, novament reconquerides».
Aquesta mateixa meditació, la crisi de la monarquia a causa de la naixença popularment esperada de la República, la completava Unamuno amb aquests mots:
«Els reis sedentaris, Àustries i Borbons, més cortesans que els seus cortesans mateixos, més palatins que els seus propis palatins. La seva única fregada i contacte amb el camp, la caça, de costum, però la caça cortesana, d'etiqueta i quasi de litúrgia. I així agonitzà la reialesa, ja no castellana, potser castissa, entre les alzines del Pardo. Entre aquestes alzines greus va retre la seva ànima Alfons XII tot gemegant: Quin conflicte! Quin conflicte!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.