És difícil traduir això de nastraiénie de l'idioma rus. Podríem dir que és quelcom entre «la pura essència del poble» i «els sentiments més humans i profunds». És per això que Anton Txèkhov (1860-1904), en una carta a un amic i referint-se a Turgenev, el 1893, escrivia: «Les seves descripcions de la naturalesa són molt hermoses; però puc percebre com si haguéssim perdut ja el costum de sentir amb aquest tipus de descripcions i ens fos necessari trobar quelcom nou».
Cansat, Txèkhov, el gran escriptor de l'estil concís i clar, que presenta els seus personatges, de vegades, només amb una frase, que posseeix un art que amb dues pinzellades aconsegueix donar-nos un quadre exacte de l'ambient, i sap descriure caràcters -com diu Irene Txernova- i domina la manera de comunicar-nos estats d'ànim, pensava que la vida és curta però que els innovadors estètics encara la volen acurçar més als qui han estat els seus predecessors.
«Per als russos d'aquell temps -segueix dient Txernova- com per als d'avui mateix, llegir els contes de Txèkhov i mirar després per la finestra era la continuació del que acabaven de llegir. Tots els habitants del camp i de les ciutats grans i petites estan retratats per ell en les seves noces, festes i treballs; amb les seves converses, els seus vestits, els seus pentinats, els seus gestos i els seus gusts».
Significa això que fou el millor costumista de la seva època?
Evidentment hi havia escola: Mesonero Romanos... o a més inferior geni, el nostre Gabriel Maura, entre d'altres. El costumisme de cada punt del planeta. Però a Txèkhov, «cap escriptor no el supera en l'art de contar petits relats extrets del no-res, sense pretensions ni tendències. La prosa russa en els anys 80 estava encara dominada per Turgenev, contra el qual Txèkhov es rebel·la. No pot concebre que la bellesa sia quelcom immutable. El que és hermós, en un determinat moment, deixa de ser-ho si no s'ha sabut transformar al ritme que es transforma la vida».
Anton Pàvlovitx, Txèkhov (Taganrog, 1860-Badenweiler, 1904) va saber doncs descriure, no tan sols en els seus nombrosos contes sinó també en les seves obres teatrals, l'estancament de la vida en les convencions de la societat de províncies o en les vocacions il·lusòries.
«Una nit de tardor, amb temps revoltós, Andrei Stenanitx Peresolin sortia del teatre. Camí de ca seva, meditava sobre com seria aquest de beneficiós si només s'hi representassin obres de contingut moral. En passar per davant de l'edifici on hi tenia despatx, va abandonar aquell pensament i aixecà la mirada vers les finestres d'aquella casa. Dues de les que corresponien a la cambra de guàrdia estaven vivament il·luminades...
-És possible que aquests quatre ximplets encara facin feina, en aquestes hores de la nit. Entraré i els apressaré. Ja haurien d'haver acabat la memòria!
Peresolin baixà del carruatge i entrà a l'edifici. La porta principal era tancada, i la del darrere tenia només un pany espenyat, oberta d'ample en ample. Peresolin va fer servir aquesta darrera, i un minut després es trobava davant la porta de la cambra de guàrdia. Era lleugerament oberta, i Peresolin, guaitant, va veure quelcom extraordinari. Davant una taula, que cobrien les grans pàgines de la memòria, i jugant a cartes a la llum de dues làmpades, hi havia, asseguts, quatre funcionaris...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.