L'escriptor, polític i historiador català Antoni Rovira i Virgili es veia obligat com tants altres compatriotes seus a fugir dels avanços dels exèrcits franquistes i a marxar sobre els Pirineus per sortir d'Espanya. El mes d'octubre de 1936 el ministre de la República Josep Tomàs li havia dit: «Si Mussolini té el propòsit decidit de fer guanyar Franco, Franco guanyarà, perquè els països democràtics no voldran arriscar-se a una guerra per la República espanyola».
I era veritat. Una altra estratègia naxi-feixista era procurar que la guerra civil espanyola es perllongàs tot el temps possible, una etapa d'anys suficient per tal que de les fàbriques d'armament d'Itàlia i Alemanya, així com de les seves drassanes i factories navals, sortís tot l'armament necessari per guanyar la Segona Guerra Mundial. Espanya era l'escenari d'ensinistrament, no només amb voluntaris del Fascio i del Reich, que provaven les armes noves sobre víctimes reals, sinó també per comprovar fins a quin punt els Estats no dictatorials feien cul enrere i sortien en calçons a una Segona República amb aigua fins al coll. Els resultats no podien ser més positius per a l'eix Roma-Berlín-Tòquio. Ni França ni Anglaterra semblaven fetes per suportar una guerra de gegantines dimensions. Però Alemanya, sí. I darrere Alemanya, una Itàlia que cercava refer, ingènuament, l'imperi dels Cèsars.
Tot això ho va veure Rovira i Virgili, l'autor de la Història de Catalunya més monumental fins aleshores escrita i que encara avui és referent de primer ordre.
Bé. La qüestió és que Rovira i Virgili, forçat a abandonar la seva terra, va fer un jurament solemne i els mots d'aquell jurament són encara vàlids en aquests dies, quan tant es parla del nou Estatut de Catalunya:
«Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l'odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d'amargor, el meu pensament nacional s'afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut. Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi -més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa s'allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal».
Tot això és ara, una vegada més, un punt de reflexió. I com que els sentiments no s'imposen per decret, aquesta reflexió va més enllà del que puguin dir les lleis de l'home.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.