El mort ressuscitat (1887)

L'historiador extremeny Víctor Chamorro ens recordava, mitjançant un dels seus llibres, un «affaire» ben singular de per aquelles terres esdevingut a finals del segle XIX. En aquella regió de latifundis, un ric terratinent es mor i com que el seu fill, suposat hereu, sembla haver-se mort en el manicomi, la fortuna va a la butxaca d'un altre parent. Amb el temps, algú no sembla gaire convençut que Eustequio Campo Barrado sigui realment mort i pensa que tot ha estat una estratègia per robar els béns a un malalt mental. Aquest curiós, un tal Ayala, es desplaça el manicomi de Sant Baudili de Llobregat i allà descobreix un malalt que físicament, amb mostatxos i tot, és molt semblant a l'hereu desheretat. El que passa és que aquest, sia pels medicaments, sia per cosa natural, ha perdut la memòria i diu que és Eugenio Santa Olalla Palomar, això perquè oficialment li han manifestat els metges que aquest és el seu nom. El tal Ayala el treu del manicomi i el porta al seu poble, on curiosament, és reconegut per altres veïns. El cacic beneficiat amb l'herència, home poderós, cap del partit liberal a la localitat, posa plet als que diuen que el mort no era mort i així comença una llarguíssima pluja de denúncies judicials que no només cridarà l'atenció dels qui habiten l'Extremadura sinó també de Catalunya, lloc on es troba el manicomi, i la resta d'Espanya. Don Felipe Díaz de La Cruz, l'home que gaudeix des de fa temps de l'herència, i advocat de prestigi, no afluixa en les seves accions jurídiques però tampoc el poble, ja convençut que l'home que es passeja pels carrers sense memòria és el fill d'aquell important terratinent, afable i de bon record. Així, es llegia en el diari loca El Noticiero, aquest absurd raonament: «Dícennos que ni es ni ha sido el señor Campo Barradox el hombre que todos tenemos en esta ciudad por tal, y si lo fuera, añaden, no lo ha de ser».