Miquel Ferrà i Martorell07/10/05 0:00
TW
0

Ja és sabut que Mallorca, en els dies de l'antigor, era abundant en boscos d'alzines i, encara avui, a determinades zones o municipis, com Escorca, és l'arbre més representatiu del nostre paisatge, en competència, és clar, amb el pinar. Miguel de Unamuno estimava les alzines i per això en feia un ample elogi a la premsa de Madrid en temps de la Segona República. Escrivia: «Fa poc, amb motiu de la campanya electoral a la qual em féu anar la meva història, vaig creuar camins, decantat dels homes, pel mig dels matriarcals alzinars, que evoquen Velázquez i el Quixot. No he oblidat aquella tarda que a posta de sol vaig contemplar, plantat als peus d'una alzina, un bou tan petreny com ella, i darrere, de fons, frisant dins l'ocàs, l'onatge daurat d'un camp de blat. L'alzina, símbol i emblema secular de l'ànima d'aquesta terra, rabassuda l'anomenà el Quixot, és a dir, gruixuda, i és, de fet, germana del roure, l'arbre sant de Guernika, la de les llibertats basques, que estenia el seu fruit arreu del món. L'alzina, l'arbre que sembla de roca, endurida, sòlida, immoble al vent, d'obscur fullam perenne. Negra -iliceneral'anomenà Carducci en cantar les fonts del Clitumne, i en maleir el salze plorinyer -piagen te salcio-, el desmai, amor dels temps humils. Aquestes robustes matriarcals alzines castellanes, de secular creixement, que de cada vegada més són substituïdes-llàstima! -per aquests pins que queixosos -queixumes dos pinos- i raïnosos. Aquestes alzines que amaguen vergonyosament la seva flor, el calze, el didal, del qual deixen sortir l'aglà, dolç i assaonat fruit, com va dir el Quixot, per nodrir porcs en el cor de la muntanya. Porcs que han de mantenir els homes. I entre aquestes robustes alzines, les valentes sureres, que de vegades es casen amb elles i donen el curiós i raríssim Mesto, un mixt o mestís de les unes i les altres. De les entranyes de l'alzina, del que es diu el seu cor, cor d'alzina, l'íntim llenyam de les seves branques gruixudes, en fan els xarros xeremies dolces. En treuen un cartutxo, el foraden amb un torrador de graella al roig viu i li afegeixen, després, els forats per puntejar-la. I així resulten melodioses les vermelles entranyes de l'alzina amb les quals toca el xeremier aires de la terra».

Escriptor d'exquisida sensibilitat, filòsof per afegitó, Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936), catedràtic de grec i filologia comparada a la universitat de Salamanca, que per la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera fou desterrat a Fuerteventura i Hendaya, sabia personificar el paisatge amb la fondària que aquí, només el nostre Costa i Llobera va saber fer des de les tintes tràgiques d'un classicisme modernitzat. Ho confirma quan segueix dient en aquest article: «Per aquestes terres, per aquestes planes, anàrem, cavallers a l'aventura, fa uns anys, portant una campanya agrària, quixotesca, no electoral, parlant als llauradors i pagesos què poc els serveix deixar-los les mans lliures per el contracte de treball si amb les tanques de les propietats els posen cadenes als peus.

I hem pogut veure al cap dels anys el fruit d'aquelles nostres preedicacions. Només d'aquelles? Algú ens precedí. Un profeta mític i místic. En recórrer ara novament aquests camps he recordat una altra predicació, una predicació pròpiament comunista, davall d'una alzina castellana, predicació de fa tres segles i quart. Fou del Quixot, el gran comuner».