L'emperador a Yuste (1558)

El monestir de Yuste, dels monjos jerònims, a Cuacos, Càceres, impressiona encara per la seva sòbria grandària. El seu palau, l'església gòtica i els seus dos claustres, un d'estil ogival i l'altre plateresc, són l'escenari evocador dels darrers anys d'un emperador que amb cinquanta i pocs anys, ja era un vell malaltís. El monestir, fundat a començaments del XV, era ampliat en el XVI per enriquir-se amb l'estil renaixentista, aquell que Carles V havia promogut i protegit, com s'esdevingué amb el palau homònim a Granada. Aquells llarguíssims viatges, les guerres i revoltes contra els seus interessos, els desastres econòmics d'un règim que més tudava que feia servir, i això, com diuen els cronistes, unit a una absurda dietètica cortesana d'aquell temps, havien afeblit el monarca que si no se sentia encara morir, li mancava poc. Sense salut ni forces, el tron i la corona li resultaven ja massa feixucs i no va veure altre camí d'alliberament que l'abdicació. Aquesta es produí a Brussel·les, els darrers mesos de 1555 i primers de 1556. Ja el 1540 havia tramès al seu fill el Ducat de Milà i el 1554 va fer el mateix amb el regne de Nàpols. Llavors, l'octubre de 1555 renuncià a la sobirania sobre els Països Baixos, així com al mestratge de l'orde del «Toison d'or». El gener de 1556 feia entrega, per una banda, de les corones de Castella, Navarra i les Índies. Per una altra, de la d'Aragó amb el Comtat de Barcelona, i els regnes de València, Mallorca i Sardenya i, finalment, la de Sicília. Descarregat de responsabilitats oficials, cercà el lloc del seu voluntari retret. El trobà a Yuste. Tanmateix mantingué sempre seguit correspondència amb l'emperador Felip II, el seu fill, de manera que el seu interès pels afers de l'Estat no minvà des de la distància, actuant de conseller reial en nombroses avinenteses. L'historiador Rumeu de Armas escrivia: «Quan Felip II rep el 1555-1556, per abdicació de son pare, l'emperador, la major part dels regnes patrimonials de la dinastia, la identificació entre l'un i l'altre era tan perfecta que no es nota ni la més petita fissura en la línia de continuïtat...».