Els dies de la Gran Guerra (1915)

El primer fou abatut per submarins alemanys en aigües d'Anglaterra, i el segon, a causa d'un xoc amb un vaixell de càrrega. La nau «Isidoro», segons la narració del seu capità, patia la seva dissort d'aquesta manera: «Eren les cinc del capvespre i navegàvem a vint-i-vuit milles d'Small, quan es varen sentir tres trets i, poc després, aparegué en submarí al costat del vaixell. El segon oficial passà a bord del submarí i el comandant, en correcta llengua castellana, li va dir que no podia venir d'Anglaterra, i seguidament li manà llevar la telegrafia de senyals i li ordenà abandonar el vaixell. Gairebé havia desembarcat la tripulació, quan es va sentir un tret, i, després, altres cinc. El capità del submarí es va quedar amb tota la documentació, el roll, la patent de Sanitat, el llibre de travessies i la llista de tripulants. Entre la càrrega que portava l'«Isidoro» hi havia vint-i-cinc mil quilograms de carbó mineral, una gran quantitat de mineral de ferro, vi, oli, conserves i altres articles. Els tripulants de l'«Isidoro» que restaren abandonats en tres llanxes hagueren de navegar tota la nit fins que foren rescatats per un vaixell de pesca britànic».

Curiosament, aquesta notícia no venia tota sola. «El bergantí-goleta Ponceño, propietat de la casa mallorquina Segura-Bonnín, havia naufragat en aigües de Cuba. Tretze tripulants hi moriren ofegats. En saber la mala nova fou organitzada una subscripció oberta per als familiars de les víctimes».

Però, tornant a la Gran Guerra Europea, que després seria anomenada Primera Guerra Mundial, la premsa era informada des de París que el nombre de morts en acció bèl·lica des del primer d'agost de 1914 fins el primer de juliol de 1915 pujava a la paorosa xifra de cinc milions dos-cents vuitanta-nou. Aquells horrors són magistralment contats per Maxence van der Meersch a la seva obra Invasion 14.

«Tres dies després, els alemanys bombardejaren Lille. Des de Roubaix es veien cada nit les flames de l'incendi. Samuel Fontcroix corria, com tots, vers els suburbis per a contemplar des de lluny, en el fons de l'horitzó, aquella línia sangonosa i bellugadora que es destacava sobre el fons del cel. L'infern semblava estar molt proper. Esquitxos vermells sorgien d'entre un terrabastell llunyà de fraga, i es deixava sentir un estrèpit metàl·lic en el qual hi anava també un clamor desesperat de veus. Samuel Fontecroix pensà en la seva dona i en la seva filla que resistien allà aquell horror. I amb aquell pensament, augmentà la seva angoixa, i una gran pena li ofegà la gargamella. Era un home de devers quaranta anys. Vivia a Roubaix, en el barri de l'Epeule, on explotava un negoci de carbó. Des de feia dos anys, sa dona i ell estaven separats.»