El Tren de Sóller uneix Picasso i Miró

L'exposició ha estat possible gràcies a la cessió de les peces que ha fet el fill il·lustre de Sóller, Pere A. Serra. Amb aquesta nova sala, que se suma a la dedicada a Joan Miró, la institució ferroviària ret homenatge a dos dels més grans creadors artístics del segle XX.

I és que si el París dels anys vint servia de marc per reunir per primera vegada Joan Miró i Pablo Picasso, en la seva aposta per la cultura avui és l'històric Ferrocarril del municipi de la Vall el que ha tornat a aplegar els dos amics i genis de l'art de la passada centúria.

«La cessió de les peces ha estat per a deu anys», va ressaltar el president del Ferrocarril, Xavier Mayol. Acompanyant-lo, Dolores Duran, comissària de l'exposició, explicà que les peces que s'apleguen al nou espai ofereixen una completa visió de la intensa tasca que Picasso desenvolupà en el camp de la ceràmica. La selecció de les obres que s'exhibeixen ha cercat de reflectir l'evolució experimentada per la ceràmica picassiana en peces com les gerres tornejades Rostre de dona (1953) i Petit mussol de fusta (1949); plats com Corrida (1953); i rajoles com Dones i torero (1968), entre d'altres.

Quant a la temàtica, la comissària assenyalà que Picasso vessà sobre les seves ceràmiques «els motius que inspiraren la resta de la seva producció: faunes, rostres femenins, tauromàquies, naturaleses mortes i animals».

Duran recordà que el primer contacte del creador amb l'ofici del fang es produí a Vallauris (França) el 1946. Picasso ja no abandonaria el treball ceràmic, que desenvolupà en diferents etapes testimoniades a l'exposició, que s'acompanya també d'algunes fotografies que recorden la relació entre el pintor malagueny i Miró.

Picasso, d'inici, treballa al taller La Madoura, propietat del matrimoni Remié. L'artista no hi entra per decorar peces, sinó que als seus 66 anys centra el seu treball a experimentar i a investigar amb una tècnica que desconeix. Picasso es preocupa per conèixer la matèria i la reacció dels esmalts, diferent als pigments, i centra la seva producció en superfícies planes.

Quan s'instal·la el 1948 a Vallauris arriba la fase més intensa de la seva producció ceràmica. Picasso s'endinsa en les tres dimensions, «primer usant peces preexistents, que finalment modificarà alliberant-se de les formes tradicionals».