Biel Majoral encén la flama de la pagesia a la Universitat de Prada

I fou contra totes les adversitats perquè, si el recital havia de ser primer en una capella preciosa del veí poble de Prada, s'hagué de traslladar a l'envelat habilitat al pati del liceu i després a l'interior del seu gimnàs, a causa de la tramuntana forta que aquests dies agrana les terres de l'antic Regne de Mallorca.

A més, un incendi declarat a mitjan horabaixa a Prada aïllà un grup nombrós d'excursionistes participants a l'UCE que, tot i considerar en principi la possiblitat de quedar a dormir lluny del liceu, hi pogueren tornar passada la una de la matinada.

Per tot plegat, Biel Majoral oferí el seu primer concert passades les 22.00 hores, amb l'esperança que tothom el pogués escoltar a pesar de les circumstàcies d'un foc que feia feredat fins a quilòmetres de distància. Amb l'arribada dels joves, ja ben entrada la nit, el cantautor agafà de bell nou la seva ximbomba i repetí un repertori que ja havia posat el públic dempeus en el primer recital.

D'aquesta manera, l'algaidí es guanyà el públic, que en tot moment deixà clar que «ha estat el millor concert dels programats i el més emotiu», segons molts dels assistents. Biel Majoral tocà acompanyat pel seu fill Jordi com a guitarrista; per Catalina Obrador amb l'oboè; i per l'amic Bartomeu Mestre, que a més de fer-se càrrec de la presentació, exercí d'enèrgic rapsoda dilluns a la nit.

Amb el títol del concert, Un gemec de coratge per resistir a la vergonya, s'homenatjava un dels recordats durant la vetlada i les jornades a Prada: el dramaturg Pere Capellà. Així, amb les ganes acumulades pels esdeveniments de l'horabaixa s'interpretà Tant és ara com abans, que inicià el repertori. Un tema agraït amb una ovació que mostrava la predisposició del públic davant un home tan sincer com clar en l'ús de la paraula, un poeta que canta amb el cor en una mà i l'estómac a l'altra.

Després venguéren temes com Sa vida de l'home n'és, Sa Madona o Vou veri vou per no dormir, inspirada per Guillem d'Efak. Amb Cançons republicanes, es recordà «tots els lletraferits patriotes que ens han deixat» i l'ovació gegantina retornà a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, per donar gràcies a un cantautor.