Marian Aguiló: un estiu diferent (1859)

Un dels grans mèrits de Marian Aguilò foren els seus viatges folklòrics per a recollir de la veu del poble moltes llegendes i cançons antigues, sempre trameses, abans, per via oral. Es veu que aquell estiu, com conta Josep Massot i Muntaner (discurs llegit el dia 6 de juny de 2002), agost del 1859, el poeta en va treure molt bons fruits. Havia arribat a Sant Feliu de Guíxols des de Barcelona amb el vapor Negrito i, després, sortí cap a Palamós en carruatge. Després d'una breu estada, recollint cançons locals, es traslladà a Palafrugell en cotxe. Hi va romandre i llavors marxà, també en cotxe, al mas Rustei de Torrent, que era la residència d'un amic seu, Josep Coll i Vehí. A mitjan mes tornà a Palafrugell, on contactà amb un teixidor de Banyoles, que li donà a conèixer algunes cançons, transcripció que li costà quatre rals. A cavall, anà seguidament a Bagur i el vespre tornà a dormir a Torrent, pas sant per Regencós. Tres dies després marxà cap a Girona i pagà, allà estant, dinou rals per llibres catalans, fulletons i goigs. Llavors en cotxe, anada a Banyoles, des de Girona mateix. I de Banyoles a Olot, després de recollir de boca de Maria Berga, de Beget, altres cançons antigues, que pagà amb deu rals. Vingué setembre i les tempestes de tardor. Marian Aguiló sortí d'Olot en cotxe i s'aturà a l'hostal d'En Grau per esmorzar-hi i a ca na Rutllada de Collsacabra per a dinar. Seguí viatge a Cantonigròs, Roda, Vic i Granollers i, ja acabada aquella concreta aventura de folklorista, tornà a Barcelona en tren. Ja només li restaven uns pocs dies més de vacances abans de reincorporar-se a la seva feina de bibliotecari, a València. Un curiós estiu, en resum, del lletraferit que «caçava» romanços, llegendes, cançons i tradicions que solien caure dins l'oblit en morir la persona que els havia rebuts de memòria. Imaginau, però, la feixuguesa d'un estiu com aquell, sota una sollellada batent, primer per la mar, llavors en carruatge, després en cotxe de cavalls, seguidament muntant a cavall per acabar en el tren. No us cansa només de pensar-ho? Però també el paisatge verge, la vida dels pagesos, la taula típica de cada ciutat o població, la conversa amb el poble planer, la música popular i els rals que sortint d'aquella butxaca d'un home vestit a l'estil de les famílies benestants, anaven a caure dins les mans clivellades dels cantaires rurals. Un got d'aigua fresca a una font solitària, l'eixordadora cantadissa dels grins en meitat dels camps de blat, la llepolia preparada per una vella madona... Imaginau el cavaller mallorquí i xueta, comparant mots i veus, com un Menéndez Pidal de l'Est, allà on la parla no és castellana sinó de la Catalunya gran que la història pregona.