El professor Damià Pons treballa en la preparació de diferents llibres d'assaig

-Quina és la vostra situació en aquests moments?
-La meva vida ara és la d'un ciutadà normal que exerceix la seva professió i cultiva les seves vocacions. L anormalitat varen ser els vuit anys de la meva vida que vaig dedicar a la gestió política. Professionalment, jo som un professor de literatura i vocacionalment som sobretot un lector i una persona que intenta practicar determinats gèneres que l'interessen. Això és el que estic fent ara, amb una intensitat molt considerable, perquè els vuit anys dedicats a la política em provocaren una ansietat lectora que intent corregir.

-En aquells vuit anys aparegueren bastants de materials, inclosa una part de la vostra tesi doctoral. Des de llavors, en canvi, no hi ha hagut aportacions en forma de llibre...

-Els vuit anys que em vaig dedicar a la gestió política vaig aprofitar tota la feinada d'investigació que havia realitzat abans i que es va concretar en una sèrie de volums, bàsicament la meva tesi doctoral. Ara sortirà un aplec d'articles sobre l'educació que vaig escriure en els meus quatre anys de conseller, un llibre testimoni des d'una visió personal que respon a una determinada ideologia, en el qual mir d'analitzar què va ser l'educació a l'Estat espanyol, sobretot en el període de majoria absoluta del PP a Madrid, una política que va ser molt dura; així, llanç tot un seguit de missatges sobre l'educació intentant salvaguardar-la d'un tractament sensacionalista, demagògic. En aquest temps he hagut de preparar classes, he publicat articles setmanalment i estic fabricant diversos llibres a partir de materials que he treballat, inclòs un sobre articles polítics i ideològics. El que no he fet ha estat començar una nova investigació extensa, ambiciosa: ja tenc algun indici del que faré, però no m'hi he posat.

-I què en queda, del Damià Pons poeta?
-Malauradament, els altres interessos culturals possiblement fan que la poesia no sigui una prioritat. Jo llegesc gaire poesia i la veritat és que no em resulta fàcil trobar coses estimulants. No vull dir que no n'hi hagi -possiblement és una deficiència emocional meva-, però bé, Damià Pons no ha renunciat a fer poemes. En tenc una dotzena d'inèdits que formen part d'un llibre que es titularà algun dia Els rastres dels mamífers, un llibre en construcció. Malauradament, tenc tantes coses que la dedicació a la poesia no acaba sent mai una prioritat.

-Una de les tasques que més temps us lleva és la direcció de la revista «Lluc», una publicació de la qual ja us havíeu encarregat abans...

-La veritat és que sempre m'ha agradat estar implicat en les revistes culturals i literàries. L'experiència de la revista Lluc m'havia resultat gratificant. Quan vaig deixar de ser conseller, Lleonard Muntaner em va proposar que féssim una revista nova i jo, que som partidari de no dispersar esforços sinó de concentrar-los, vaig suggerir la possibilitat d'arribar a un acord amb els missioners dels Sagrats Cors i, a partir d'aquí, dissenyàrem un model de revista que des del punt de vista formal és atractiu i, des del punt de vista de continguts, n'estic relativament satisfet.

-Amb un equip de col·laboradors molt variat...
-Hem tingut una gran quantitat de col·laboradors altruistes, perquè ningú no ha cobrat mai per la publicació d'un article a Lluc. Tenim una gran sort que ens omple de satisfacció, i és que hem estat capaços de connectar amb una generació jove que gairebé s'ha estrenat a la revista Lluc, per exemple en la secció de crítica de llibres, és a dir, una generació jove que fa crítica de llibres; i una altra fornada, de professionals d'una trentena escassa, que hi ha publicat articles. Hem aconseguit connectar amb una generació molt formada intel·lectualment i culturalment, i que s'haurà estrenat a la revista Lluc.

-Una revista que va néixer rebent galtades tan dures com les que heu rebut per part d'un mitjà de comunicació.

-El fet que hi hagués un diari editat a Madrid i passat per Mallorca que malparlàs de la revista Lluc no és gens ni mica sorprenent, perquè és evident que aquest diari té un projecte d'extermini de la llengua i la cultura d'expressió catalana de Mallorca, té un projecte d'extermini i els agradaria que desaparegués físicament. Aquesta gent va percebre que hi havia la voluntat de fer una revista en català de qualitat capaç de prestigiar l'idioma i la cultura que s'expressa a través de la publicació. Lògicament, aquest diari va voler llançar un obús contra aquest projecte, perquè qualsevol projecte de dignificació cultural de la llengua catalana i de la cultura pròpia de les Illes Balears és per a ells un objectiu a abatre. Era previsible, per part seva.

-Heu tornat a la docència. Què passa a les universitats, amb poca presència d'autors vius?

-Aquesta és una de les acusacions que sistemàticament es fan al món universitari per part dels escriptors. Això és un desconeixement de com funciona el món acadèmic. Comença el curs amb cinquanta o seixanta sessions de classe i amb un programa immens que t'interessa que els alumnes vegin, i no hi pots ficar escriptors de qualsevol manera i, si ho fas, ha de ser molt bé, en poca quantitat i molt ben preparat. Si no, no serveix de res la presència de l'escriptor. D'altra banda, no hem d'ignorar que els universitaris tenen possibilitats d'anar a presentacions de llibres i a conferències d'escriptors, al marge de les aules universitàries estrictes. Així i tot, de tant en tant duen escriptors a la UIB.

-Com en el cicle Desaïllats...
-El cicle Desaïllats va funcionar molt bé. Jo hi he duit Bartomeu Fiol i Baltasar Porcel i la voluntat és anar duent-ne. Però s'ha d'entendre que el que no pot fer un professor universitari és convertir els seus cursos en un seguiment de l'actualitat més viva. El que ha de fer és intentar inculcar als seus alumnes, cosa que no és gens fàcil, la curiositat per dur a terme un seguiment de l'actualitat. El problema és inculcar-los el cuquet de la literatura, inculcar-los la curiositat per conèixer la literatura, per llegir històries de la literatura, per llegir textos literaris creatius, i això és el més difícil.