La Zulima de Hartzenbusch (1836)

Miquel Ferrà i Martorell14/08/05 0:00

És publicada l'obra Los amantes de Terue, de Juan Eugenio Hartzenbusch, un tema molt antic en la literatura castellana. Des del segle XVI, alguns dramaturgs adaptaren aquesta llegenda medieval que sembla, d'altra banda, tenir una base històrica que remunta al segle XIII. Alguns crítics neguen aquest extrem de versemblança i diuen que l'origen de la llegenda es troba en una glosa de Bocaccio per a la narració Girolamo e Salvestra, però no oblidem que d'amants de Terol o de l'estil dels amants de Terol n'hi degué haver molts en aquella Europa gòtica com és contrastable a molts països. A Castella, Juan Yagüe de Salas, Tirso de Molina i Pérez de Montalbán hi insistiren amb obres dramàtiques que Hartzenbusch recollí, igualment, en nom del romanticisme. S'ha dit que els personatges d'aquesta obra teatral semblen de cartró pedra, que es mouen sense prou identitat. Potser és cert. Així i tot, rellegint la tragèdia dels amors fustrats d'una parella jove i apassionada, hi he trobat un personatge de gran força interpretativa: és Zulima, una musulmana, aquella que deia:

«Llàstima fou la que em conduí a estimar-lo. El veia jo en el jardí del serrall carregat de feixucs ferros, potser insuficients per a subjectar els seus braços indòmits; en passar per davant de les meves gelosies, vaig poder notar la pal·lidesa del seu rostre; sentia els seus sospirs, les paraules incoherents, úniques, amb les quals interrompia el seu tètric i malfiat silenci. Per què sospires? -li demanava jo des de darrere dels cortinatges de les finestres -Som esclau! -Em responia sempre... Jo sé que ell no sospira per una al·lota de la seva pàtria, que aquell pit altiu no és capaç de retre's a un amor ordinari, un amor de cristiana: només un amor d'Àfrica, ardent com el sol, que fa carbó la pell, el podria inflamar. És cavaller de noble bressol: bé ho prova la joia que duia amagada al pit. Criat dins l'opulència, habituat al poder... no ha trobat la servitud cruelíssima, insuportable? Per això ha fet tantes temptatives de fuita. Estic ben segura que quan em llegeixin aquest llenç que li hem trobat, escrit en castellà amb la seva sang, o quan consenti a declarar el seu origen, sentirem un dels llinatges més il·lustres d'Espanya. No moriren de pena alguns dels cavallers capturats per Jacob a la batalla d'Alarcos? No els matà el seu orgull? Per què no ha d'esser ell també orgullós? Per què només ha d'esser amant? Dissortat ell, aleshores! I jo, també dissortada! Si tanta pena, tants esforços per aconseguir la llibertat, tanta indiferència envers de mi, tinguessin el seu origen en l'amor, quin amor igualaria el seu? Que es desperti per a calmar les meves sospites, que em digui que no m'estimarà mai, però que em juri que mai no n'ha estimada d'altra...»

Zulima, tot un caràcter! La part més punyent del triangle amorós.