Una de pirates (1827)

L'escriptor alemany Johan Peter Hebel ens narra, en el seu aplec de llegendes i contarelles, Shatzkästlein, un curiós relat sobre l'astúcia d'un mercader que es dirigia cap a la Provença, la seva pàtria, amb un vaixell carregat de riques peces artesanals i d'orfebreria d'Orient. El bon home pensava amb molta alegria com en un curt termini es faria construir un petit palau a la costa i entregar-se així, finalment, a la bona vida, amb el detall, segons els seus gusts, de menjar-se cada nit, per a sopar, tres tallades de peix del millor que hi hagués en el mercat. En aquestes dolces meditacions es trobava, quan sonà un tret de canó. Un vaixell pirata algerià es trobava a poca distància d'ells, amb la seva tripulació disposada a robar el carregament de l'altra nau i alhora fer presoners que serien venuts a Alger com a esclaus. Per sort, el mercader, astut entre els astuts, tenia embarcat un mariner de la ciutat italiana de Ragusa que anys abans havia estat ja captiu dels moros, que coneixia la llengua d'aquells i, sobretot, els maltractes i les pallisses que donaven a les presones destinades a l'esclavatge. El mercader li diu: Niccolo! Tens ganes de tornar esser algerià? Si no és així, que no ho és, has de fer tot el que jo et digui, i d'aquesta manera et podràs salvar, tu i tots nosaltres.

Així doncs, s'amagaren tots sota coberta, de manera que no es pogués veure més ànima vivent que l'home de Ragusa. Quan els pirates ja es trobaven molt a prop, enarborant les seves samitarres i arcabussos, cridant als cristians que serien passats per les armes si no s'entregaven a l'instant, el ragusà començà a dir en el llenguatge dels algerians, i amb tota la força de veu que li sortia del pit: «Tschamiana halakna bilabai monaschid ana billah onzorum mi nalmaut», és a dir, que quasi tots els mariners eren morts a causa de la pesta, menys els malalts, que esperaven els darrers instants de l'angúnia. I afegí: Veniu aquí i salvau-nos!

Quan el capità dels algerians sentí aquell rosari de clams i queixes tan desesperades i llastimoses, en la seva pròpia llengua, restà pàl·lid, el rostre blanc com el d'un mort. Ràpidament es va cobrir el nas i la boca amb la mànega de la seva casaca, féu maniobrar el seu vaixell en posició del vent i exclamà, dirigint-se al de Ragusa: «Allah-orraman arrahim atabarra laka it schanat chall», o en altres mots, «Que Déu clement i misericordiós t'ajudi! Et donaré una ampolla de vinagre d'herbes!»

I aleshores, el moro lligà un flascó amb el remei esmentat en una llarguíssima canya, mitjançant la qual el pogué fer arribar, sense perill de contagi al mesquí que gemegava, per fugir després amb tota la rapidesa que el vent de llevant li oferia.

Sortiren, doncs, del perill, mercader i tripulació, i encara, la totalitat de les mercaderies, gràcies a les quals, el seu propietari, es construí el seu palau als afores de Marsella, essent, el mariner de Ragusa, contratat per a tota la vida com el seu secretari i majordom.