Un dia d'estiu, en aquesta data, de 1959, Daniel Filipacchi, tot fent servir les primeres paraules d'una cançó de Becaud, Salut les Copains, proposa als radiooients europeus una emissió setmanal per als joves. L'èxit és immediat. L'emissió esdevé diària i tota una generació juvenil, d'entre dotze i vint anys, s'identifica amb personatges com Elvis Presley i Johnny Halliday. El quaranta per cent de la població francesa es troba aleshores en la joventut. Apareix un periòdic de Salut les Copains i, llavors, nombroses revistes. Un dels patriarques d'aquesta cançó moderna és Charles Aznavour, que en una de les seves lletres ens descriu les vivències d'un al·lot que vol esser cantant i que com tants d'altres passa per les diferents etapes de qui desitja la fama i mai no l'aconsegueix. El somni i la realitat. La realitat i el fracàs.
L'ànim caigut i l'esperança que subsisteix.
«Als divuit anys he deixat ma província/ ben decidit a manejar la vida./ El cor lleuger i l'equipatge prim/ estava segur de conquerir París./ A cal sastre més chic he manat fer/ aquest vestit blau que és darrer crit/ les fotos, les cançons, les orquestracions / són la raó de tals economies./ Jo em veia ja dalt d'un cartell/ deu vegades més gran que qualsevol altre/ jo em veia ja admirat i ric/ signant les meves fotos als admiradors amuntegats/ jo era el més gran dels grans fantasistes,/ Amb èxits tan forts que dempeus era aplaudit/ jo em veia ja cercant en ma llista/ aquella que a la nit tindria els meus favors/ les meves faccions han envellit, és clar, sota el maquillatge,/ però la veu hi és, el gest precís cara al públic/ el meu cor un poc amargat a causa dels anys,/ però tinc idees, conec el meu ofici i hi crec encara./ No hi ha res com sentir sota els meus peus l'escenari/ de veure al davant de mi la gent asseguda, el cor em batega./ Ningú no m'ha ajudat, no he tingut padrins,/ però en el fons de mi em reconec qualitats/ el meu vestit blau, fa trenta anys que el duc/ i les meves cançons només a mi fan riure./ Vaig de bohemi, faig porta per porta,/ per subsistir faig qualsevol cosa./ I no he conegut més que sortides fàcils,/ trens nocturns i al·lotes de soldat,/ els barris baixos, les maletes que cal portar/ els petits apartaments i els menjars magres./ Jo em veia ja en fotografia,/ del braç d'una actriu, l'hivern a la neu, l'estiu al sol./ Em veia ja contant la meva vida,/ sense crear il·lusions ni donar consells als qui ara comencen./ Jo obria, les nits d'estrena,/ mil telegrames del tot París que ens fa tanta por./ I morint de por, davant del públic de butaques,/ entrar a l'escenari entre ovacions i projectors/ Ah! tot ho he provat, tot, tot, per a sortir del nombre./ He cantat l'amor, he fet de còmic i la fantasia./ Però si tot ha fallat, si estic dins l'ombra, / no és el meu pecat sinó el del públic que no m'ha sabut comprendre./ No m'han regalat l'avinentesa./ Mentre que d'altres han triumfat amb poca veu i molts diners./ Jo era massa pur o potser més avançat,/ però vendrà un dia per a mostrar a tothom el meu enginy.»
No és evidentment la cançó autobiogràfica de Charles Aznavour.
En tot cas, el que hauria pogut ser d'un cantant mediocre, dels que mancats de geni, rebutjats pel públic, sense trobar un empresari que s'hi jugui els doblers, no volen tòrcer el braç. Entossudits passen la vida entre ràbies i lamentacions, incapaços de fer autocrítica i d'acceptar el fracàs.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.