Segons el botànic Wifredo Boué, la humanitat va viure una llarga etapa quan tots els individus tenien dret a exercir la professió de metges. Aquesta etapa durà devers 1.700 anys, des de la mort del rei Salomó (976 abans de JC) fins a la invasió d'Espanya pels àrabs el 711. Vingué llavors una època organitzada, amb el naixement de les primeres escoles de medicina, el segle VIII. La més famosa fou l'Escola de Salerno, que arribà al seu cim entre els segles X i XIII. Es creu també que aquesta escola fou fundada pels professors i metges d'Alexandria, que després de la destrucció de la famosa biblioteca, fugiren als quatre vents. La botànica fou, en tot aquest temps, aplicada a la medicina, fins que l'alemany, el doctor Fischer, primer portaestendard de la química, el 1824, declarava que ja era temps d'esser més pràctics i cercar els remeis en els laboratoris tot emprant els elements de la natura combinats i concentrats, aïllats o barrejats, segons cada teoria química.
Desapareixia també aquella alquímia clàssica en la qual havien treballat, en temps molt pretèrits, Mario Basilio, Guido Manfido, Fioravanti i molts altres. Mario Basilio, del segle IV, metge empíric, ens ha llegat algunes de les seves fórmules, com la del «Dia quiló», que consisteix en una combinació de certes herbes vulneràries, el qual suc es mesclava amb cera per tal de cicatritzar les ferides. Guido Manfido, creador de la Triaca Veneciana, complement de la fórmula de Mitrídates, salvà la ciutat de Venècia del còlera que envaí el nord d'Itàlia l'any 1350. Fioravanti, famós pel bàlsam que porta el seu nom i en el tom 22, de «Galileo Galileus», es diu que mentre Fioravanti dirigia la paraula al poble a la plaça de Vallombrosa, se li apropà el pare de Galileu, estudiant en el monestir proper i li presentà el seu fill que patia una oftalmia. Sembla que amb els seus mètodes el guarí. Però parlem de la lluita, a partir del 1824, entre aquells que defensaven la botànica com a font fonamental de la medicina i aquells altres que predicaven la manipulació lliure dels elements químics en els laboratoris. Sense veure que l'una i l'altra cosa es complementen, hi havia opinions per a tots els gusts.
Deia, per exemple, el doctor Kieser:
«En molts casos, el remei és pitjor que la malaltia. Aquell que es deixi vèncer per la medicomania està perdut. Els sistemes teòrics de la història de la medicina han causat més víctimes que les epidèmies i les guerres».
Heus aquí un punt de vista exagerat i que segurament al·ludeix als efectes secundaris dels medicaments. El doctor H. Stevens, catedràtic de l'Escola de Medicina i Cirurgia de Nova York, vers el 1900, escrivia, per altra banda que «tots els metges en general, a mesura que es fan vells, acudeixen cada vegada menys als medicaments i confien més en els esforços de la Natura. És cosa vista per tothom que un metge jove recepta molt més que un metge vell».
I el doctor Bilz, que havia fet un estudi sobre les opinions de metges sobre els medicaments el 1920, escrivia: «El professor Skoda de Viena, un dels insignes fundadors de la medicina moderna alopàtica, no ha prescrit, durant molts anys, a la seva clínica de l'Hospital General, més que arrel de grama cuita, i la seva estadística de resultats és tan bona com la de qualsevol altra clínica».
Exageracions sens dubte d'aquella polèmica inacabable «plantes sí, plantes no», avui retornada a la seva justa mesura, puix que botànica i química, ara més que mai, es complementen.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.