Mor a Roma el teòleg místic aragonès Miguel Molinos, nascut el 1640. La seva doctrina entorn de la inutilitat de les pràctiques exteriors de la religió per a les ànimes santes unides perfectament amb Déu, fou condemnada pel papa Innocenci XI. Una doctrina que apareix continguda en la seva famosa Guia espiritua i que va rebre el nom de «quietisme». Segons això, el quietisme, del llatí «quies», descans, seria la doctrina mística que fa consistir la perfecció cristiana en l'amor de Déu i la inacció de l'ànima, sense obres exteriors. El llibre ascètic de Molinos idealitza la religió fins al punt de fer-la imcomprensible per al poble planer. Les doctrines de Molinos foren adoptades a França per importants personatges de la societat i de la cultura, com Madame Guyon i Fenelon.
Recordem la importància de Fenelon, el nom veritable del qual era François de Salignac de la Mothe, arquebisbe de Cambrais i autor de les Aventures de Telèmac i Educació de les al·lotes. Visqué de 1651 a 1715 i, a la seva mort, el «quietisme» entrà en profunda decadència. Però realment és quelcom que d'alguna manera ja havia existit abans en algunes religions orientals, existí aleshores i existeix encara entre sectors budistes i tibetans. Això ho sabia Fenelon, per cert el nom del castell on va néixer, en el Perigord i que prengué com a pseudònim literari. Fou preceptor del duc de Borgonya, que abraçà aquella idea doctrinal i la seva obra titulada Explicació de les màximes dels sants, publicada el 1697, favorable al quietisme, fou també condemnada per l'Església.
Deia un lama: «No oblideu que aquest món és l'infern i som aquí només per aprendre. Si patim és per tal que el nostre esperit pugui seguir la seva evolució. Les dificultats i el dolor ens serveixen d'ensenyament, però la vida fàcil i la consideració del món res no ens ensenyen. Si hi ha guerres és per tal que els homes puguin mostrar la seva bravesa en el camp de batalla i, de la mateixa manera que el ferro dins la farga, es poguin temperar i endurir en el foc dels combats. El nostre envoltant carnal manca de tota importància. És només un ninot presoner del temps. L'ànima, l'ésser, l'Esperit... Donau-li el nom que vulgueu... és l'única cosa que importa. Cecs sobre la terra, creim que el més important és el cos. La por dels possibles sofriments del nostre cos embruta el nostre raciocini i paralitza el nostre judici. Així i tot, hem d'actuar pensant sempre en el nostre bé espiritual prestant, en tot moment, ajuda als altres. Els qui obeeixen cegament els dictats tirànics dels seus pares es fan mal a si mateixos i fan mal als altres. Els qui segueixen fanàticament els principis de qualsevol religió dogmàtica també atempten contra la seva evolució».
Les creences ens duen, doncs, a un món tan complicat com divers. I és evident que l'home no pot esser una illa espiritual que no veu, ni escolta, ni sent. Ningú no pot fugir del clam dels miserables o dels dissortats. Però sí que és bo, de tant en tant, refugiar-se en el silenci d'un mateix. I és que cercam sempre seguit el soroll per a no trobar-nos cara a cara amb el nostre conflictiu interior, tot ple de frustracions i de mancances inconfessables.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.