Les garroves de la pobresa (1909)

Conta Joan Benejam que hi hagué a Ciutadella, a l'època de començaments de la XIX centúria, anys de molta fam, agreujada en temps d'estiu...

«En certa ocasió va venir un vaixell carregat d'una cobertada de garroves abeurades d'aigo salada, i es van depositar a sa Planada, perquè es secassin, quan una partida d'afamats s'hi varen tirar damunt, i feines hi va haver per salvar la mitat de ses garroves».

I és que no era la primera vegada que el fruit del garrover apaivagava els estómacs buits. La glosa: «Ja ho dirà qui serà viu/ Com ho passaven els pobres:/ De favet i de garroves/ Per poder passar s'estiu».

I és que la garrofa o garrova, bruna, indehiscent, poliperma, de cobertura coriàcia i polpa carnosa, fruit de la Caratonia Siliqua, fou duita pels àrabs del Proper Orient i abunda en els nostres camps de conreu, des de llavors i com un llegat més d'aquella cultura. El garrover pot arribar a tenir una altura de quinze metres i la seva soca és robusta, essent els seus cimals de considerable amplària. Les fulles, compostes i pinnades, mostren una especial lluentor i les flors, masculines i femenines, es troben en peus diferents, poc vistoses i reunides en raïms. Les semences de la baia o llegum són ovalades i molt dures i des de l'època islàmica emprades com a «qîrât», del grec «keration», unitat de pes o unitat de massa per a pesar perles i pedres precioses, equivalent a 200 mil·ligrams. La garrova, molt emprada com aliment del ramat, s'ha fet servir molt de temps en els països àrabs en rebosteria i altres productes de l'alimentació humana. El garrover prefereix, sempre, les regions litorals de la conca mediterrània. Però la seva polpa ensucrada és també, actualment, una succedània de la xocolata. Pel que fa a la literatura àrab, i, principalment aquella que és de tema eròtic, s'hi manifesta, així mateix, amb tot tipus de suggeriments i presències, i entre d'altres exemples, en el llibre del Xeic Nefsaquí ens és donat llegir el següent:

«Un remei digne d'esment, ben conegut per la seva eficàcia afrodisíaca, consisteix en bullir dins aigua, durant molt temps, garroves, desproveïdes dels pinyols, juntament amb pell de magrana. Prengui la dona un bany de seient amb la cocció així obtinguda i que ha d'estar tan calent com es pugui suportar; quan el bany es refreda, ha de ser encalentit i emprat novament algunes vegades».

Afegia a aital text el transcriptor que «la garrova, fruit del garrover, arbre ben conegut (pels musulmans), les quals flors emeten un olor penetrant, que sembla el del semen, té les propietats de ser pectoral i purgatiu, mentre que les fulles són astringents.