Oscar Wilde a la presó (1896)

Per què estava el poeta britànic a l'ombra, entre retxes i gruixudes parets, vigilat per guardians? Hi ha una resposta dins el seu poema «De profundis» i una altra en una casta d'amor que la societat victoriana, hipòcrita i encotillada, no acceptava. El genial home de lletres arribaria a dir que havia viscut la mort estant viu i que, potser, trobaria finalment la vida després de la mort. Nascut a Dublin el 1854, residí i triomfà a Londres. Primer, educat en el Trinity College de Dublin, i després a França, on passava les seves vacances d'adolescència en companyia de sa mare, poetissa i traductora, especialitzada en autors francesos: Gautier, Verlaine. Estudià literatura a Oxford i acusà la influència de Walter Pater, entre d'altres literats decadentistes. Dedicat a la dramatúrgia, gènere de les seves preferències, escriví una peça en francès, «Salomé», escenificada per l'actriu més universal d'aquells moments: Sarah Bernhardt. Tanmateix, el lord xambelan imposà mitjançant censura que l'obra fos prohibida a Londres. Es casà el 1884 amb Constance Mary Lloyd i freqüentà altres ambients, un cop descoberta i definida la seva homosexualitat. Tingué llavors les seves relacions amoroses, amb el perill de no saber o no voler emprar la discreció. Tant fou així que l'abril del 1895 duia als tribunals el Marquès de Queensberry per haver-li deixat, en mans del porter d'un club de Londres, la seva targeta amb la frase: «Per l'Oscar Wilde, que presumeix de sodomita».

El judici, tanmateix, no li fou favorable. Wilde havia estat mogut a moure plet contra el marquès pel seu amant, el jove Douglas, que era fill del denunciat. Caigué en el parany. Víctima de la rebel·lia del fill i de l'odi del pare, el condemnaren. S'ha de dir que en el decurs d'aquelles sessions Wilde no aturà la seva provocadora llengua. Semblava enfrontat al públic curiós i als membres del tribunal. Va dir que sentia infinit menyspreu per aquella societat que es deixava portar per una moral tan falsa com dominadora. Els nombrosos testimonis es posaren en la seva contra: hi havia hostalers, patrones d'habitatge, madones de casa, veïnats, detectius, cambrers, massatgistes, propietaris de tavernes i sales de billars, joiers, policies, examants i jovencells dedicats a la prostitució. Només un amic féu decidit testimoni en la seva defensa, un tal Taylor, a qui acusaren d'alcavot, essent igualment condemnat i castigat. Wilde fou declarat pels periòdics corruptor de la jovenesa i acusat de vint-i-cinc càrrecs, no trobà sortida.

Hauria de passar dos anys de presó, encara que el jurat no era capaç d'emetre un veredicte. Aquella presó significava també treballs forçats.

En recobrar la llibertat, Wilde va fer el que molts altres, jo mateix, haguera fet, és a dir, no tornar posar un peu sobre territori britànic. Fugí a París, sense fortuna, gairebé sense llinatge i allà, sense amics, fou derrotat per la meningitis.

«No m'he de penedir -escrivia- d'haver dedicat el meu temps al plaer. Ho vaig fer de forma plena, com ho hauríem de fer tot. No hi va haver goig que jo no experimentàs. Vaig llençar la perla de la meva ànima dins una copa de vi, vaig descendir per un camí florejat de margalides sota música de flautes, vaig viure de bresques de mel. Havia de continuar. Aturar-me era un error, una limitació de les meves possibilitats; l'altra meitat del jardí també em guardava els seus secrets...»