Twain i el romanticisme naval (1884)

Quan Robert Fulton, científic nord-americà (Little Britain, avui, Fulton, Pensilvània, 1765-Nova York, 1815), inventà la propulsió a vapor per a les embarcacions, el món de la vela semblava destinat a desaparèixer. Des dels primers vaixells que funcionaven amb el nou enginy fins arribar al primer gegant del mar d'aquest gènere el segle XIX, que fou el «Great Eastern», moltes veus «poètiques» digueren que la mar havia perdut el seu romanticisme. Una d'aquestes veus era la de Mark Twain (Samuel Langhorne Clemens), el primer gran escriptor de l'oest americà, nascut a Florida, Missouri, el 1835 i mort a Redding, Connecticut, el 1910. Mestre dels novel·listes que volgueren descobrir Amèrica a través dels seus paisatges i el seu folklore, creador de personatges com Tom Sawyer i Huckleberry Finn, lamentava, profundament, aquest sentiment desaparegut: «Una cosa ha desaparegut per a no tornar: allò que la mar té de novel·lesca. El tendre sentimentalisme damunt la mar que s'ha retret de la vida activa, i és ja només un record del passat, remot i molt diluït. Però dins el record de molts homes que encara viuen, aquest sentiment estava en el cor de tots; i quant més lluny vivia una persona de l'aigua salada, major era la quantitat d'aquell. Era tan penetrant, tan universal com la mateixa atmosfera. El simple fet d'esmentar la mar, la romàntica mar, posava a l'instant en procés de sentimentalisme i sensibleria qualsevol reunió de persones. La gran majoria de les cançons que cantaven els al·lots i al·lotes dels barris pobres tenien per tema el melancòlic vagarejar marí. Els grups d'excursionistes que baixaven per un braç del riu copejant les pales d'una canoa a l'hora foscant, cantaven sempre: Rumb a la pàtria,/ rumb a la pàtria,/ des d'una platja estranya.