Al-Qairouan, la ciutat santa (670)

Miquel Ferrà i Martorell29/06/05 0:00

La ciutat santa de l'Islam anomenada al-Qairouan, situada al nord-est de Tunísia, era fundada pel general Uqba ibn Nafi i fou alhora la capital d'Ifriqiyya. La dinastia Aghlabida en féu un centre comercial i religiós, fins al punt, això darrer, d'esser considerada per la tradició una de les quatre viles santes, després, és clar, de la Meca, Madina i El Qods (Jerusalem). Això significa que per a complir amb la Llei corànica, aquell creient que faci set pelegrinatges a al-Qairouan queda dispensat de la visita a La Meca. És ben probable que el nostre Anselm Turmeda fes a tan alt lloc d'espiritualitat els corresponents viatges. Per altra banda, a uesta ciutat fou la que nomenava sota el Califat dels Omeies els emirs d'al-Andalus. Les relacions entre al-Qairouan i la península Ibèrica restarien, després, més o menys trencades, i el 1057, la gran invasió hilaliana deixaria en ruïnes aquesta important ciutat africana. Malgrat els esforços d'Al Muizz Ibn Badis, la població hauria de patir la més cruel depredació. Les seves seculars riqueses eren robades, les cases dels habitants saquejades i la majoria dels seus edificios enderrocats. Diu un historiador àrab que «la gran maror hilaliana es va abatre sobre la vila com anatema i càstig dels Zirides als Çanhajides, vassals fatimides instal·lats a al-Qairouan després de la fundació del Caire, els quals no respectaren el tractat de vassallatge».

És aleshores quan la majoria dels seus habitants hagueren de prendre el camí de l'exili, cap a Fes, al-Andalus i les illes musulmanes de la Mediterrània occidental, entre les quals, les Balears.

Després, quan l'expulsió dels moriscs, en el segle XVII, foren molts els musulmans hispànics que cercaren refugi a la ciutat santa i encara podem trobar vestigis de la seva memòria, sia en l'arquitectura «andalusí», sia en els costums populars. Tanmateix aquesta presència venia de molt més lluny. En tota època i en tot moment. Per això, quan visitam la gran mesquita de les Tres Portes, un dels edificis més antics i potser el més emblamàtic, podem veure encara una bella inscripció cúfica en la seva façana, sobre les tres portes, la qual ens fa conèixer que la mesquita fou construïda el 866 per «l'andalusí Mohammed ibn Khayrôun el-Maafiri».

Supera en proporcions, però, tots els altres edificis religiosos, la Gran Mesquita, que sembla esser el de més edat de tot el Maghreb. Segons la via tradicional, una revelació divina hauria indicat al gran conqueridor àrab, Okba ibn Nafi, el lloc on havia d'aixecar el nínxol del mihrab que orienta la pregària dels fidels vers la Meca. Aquest mihrab és realment admirable, amb les influències andalusís del seu arc de ferradura circumscrit per un arc concèntric i sobremuntat per una galeria de sis arcs cecs coronada per una veta de merlets retallats en dents de serra... ^