De 1629 a 1637, el virrei Cardona, llinatge que s'havia distingit a la batalla de Lepanto, era un home que es volia significar en el proveïment de galiots per a la Reial Armada. Governant Mallorca, es va fer odiar per la freqüència de les lleves forçoses de soldats, reclutaments sota amenaça, moviments de tropes...
No menys de sis mil mallorquins, des de bandejats a cavallers, foren obligats a prendre destí en les galeres del rei. Però els més dissortats serien, sens dubte, els petits delinqüents i rebels amb causa o sense que eren enviats als bancs de rems.
Ja antigament els anomenaven galèaroi, que en llatí vulgar sonava «galearii». Com explica De Navery, en un començament fou assignat aquest trist ofici als esclaus, però passat el temps foren substituïts per condemnats.
L'home encadenat i obligat al maneig del rem, el forçat, l'esclau de la galera, apareixia en un antic poema francès:
«N'en istruot mès per terre ne par mer;/ bien le ferai à galies garder». També francès fou el primer edicte reial que fa referència a les galeres de l'Edat Mitjana. És de Carles IX i prohibeix al Parlament de condemnar els delinqüents a una pena menor de deu anys de galera: «Essent necessaris tres anys per ensenyar als forçats l'ofici del rem, seria un pecat enviar-los novament a ca seva quan són, justament, més útils a l'Estat».
I aquells desventurats, en els bancs de les galeres de cristians o turcs, sotmesos a un règim de severitat brutal, sempre sota el fuet del còmit, que sempre tenia raó, passàs el que passàs.
La primera temptativa d'evasió era castigada tallant-los una orella; si el reu reincidia, se li tallava el nas. Quan així i tot es repetia la fuita, era capturat i condemnat a mort. Si cap galiot matava el seu company de cadenes, era penjat pel coll del pal major.
Si agredia cap guardià, era sotmès al turment de la roda. Així, els galiots, tancats dia i nit dins un estret i obscur corredor de la bodega de la galera, fermats amb cadenes als bancs -se'n podien trobar vint-i-sis dins un estret espai de trenta-cinc metres-, intentaven sobreviure en la més espantosa de les presons.
L'equip de cada galera constava de cent vuit forçats, a més de vuitanta remadors, vigilats per un còmit, un subaltern seu i deu guardians.
Durant les batalles navals, els galiots encadenats en els seus bancs, eren delmats pels trets i per les fletxes.
Diu una cançó del romancer medieval castellà:
«Galeritas de España/ parad los remos/ para que descanse/ mi amado preso».
Una desventura que Cervantes, que coneixia ben de prop,
contava en El Quixot, ja fos a través de la història del captiu, ja en el còmic episodi del cavaller de la Trista Figura quan allibera una corda de presos amb destinació a les galeres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.