La data ens convida a evocar el famós setge de la ciutat de Baeza a l'època, encara, de les guerres frontereres entre cristians i moros. Aleshores, Mohamed V de Granada, aliat de Pere el Cruel, va envair la vorera dreta del Guadalquivir i posà setge a Còrdova, saquejant després Úbeda i Jaén.
Tot llegint el romanç titulat «Del cerco de Baeza», on es parla de dues portes murades i torrejades, haig d'evocar el que ens resta del que fou Castell del Temple i que segons recents investigacions fou en temps de la dominació àrab una porta de la muralla flanquejada per sengles torres defensives. Com la de Bedmar o Calonge, de la ciutat andalusa, la de Bâb al-Gûmara mereix esser imaginada igualment èpica...
«...Por la puerta de Bedmar/ la empieza de combatir;/ ponen escalas al muro,/ comiénzanle a conquerir;/ ganada tiene una torre,/ no le puede resistir,/ cuando de la de Calonge / escuderos vi salir...».
Si procedim a fer un resum del treball que signaren en el seu dia Margarida Bernat, Jaume Serra i Natàlia Soberats, podrem afirmar amb aquests especialistes de la història, el següent:
«Els cronistes de la nostra Edat Mitjana semblen estar d'acord a considerar l'Almudaina de Gomara com a castell o fortalesa ja que aquesta fou la seva actuació des de 1229, quan les seves característiques de recinte defensiu obligaren a l'obertura d'una nova porta a un punt més meridional de la muralla, això quan en el mateix segle XIII els Cavallers del Temple construïren la seva capella just a la vora de la porta exterior d'aquell indret. Per aquest motiu, investigacions novelles, i entre aquestes, la teoria de Riera Frau, apunten vers la definitiva demostració que no es tractaria d'una fortalesa islàmica sinó d'una porta fortificada, la Bab al-Gumâra, una estructura que podria esser datada en el marc de l'últim traçat del recinte andalusí, segle onzè de l'era cristiana. Els Gumâra, tribu berber, del cercle dels Zanata, grup rival del Sanhaja, protagonistes de no pocs enfrontaments civils, habitaven la regió del Rif compresa entre Tànger, a l'oest i Alhucema, a l'est, estenent-se pel sud fins a les rodalies de Fes. Quan les coses els arribaren mal donades hagueren d'abandonar el nord d'Àfrica i emigrar a la Península i les Balears. De fet, els Gûmara varen esser una de les primeres emigracions berbers que arribaren a Mallorca, puix que fou, segons Miquel Barceló, cap a l'any 930 o 318 de l'Hègira. La toponímia del Repartiment esmenta, per altra banda, diversos indrets mallorquins relacionats amb la famosa tribu: Gomeria, al-Gomar, Benigotmar etc. Podem dir, per concloure, que aquella porta fortificada, entre dues torres coronades per merlets de punta de diamant, podria haver pres aquest nom a causa de comunicar la Madina amb propietats rurals del Gomara, just a la sortida de la població.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.