Una pintura de Ticià (1572)

El seu quadre porta per títoAlegoria de la Batalla de Lepanto i es conserva en el Museu del Prado. Dada curiosa és que Ticià havia nascut el 1477, és a dir, que tenia quasi 94 anys quan enllestí aquesta bella pintura, tota plena, per altra banda, del resplendir de les tropes en combat, onejar de banderes i estendards, i tot dins les més ardents simbologies imperials, imatges que sens dubte l'acosten a la visió que del mateix fer històric tingué el pare fra Miquel Servià:

«Era el 16 de setembre de 1571. Joan de Messina sortí amb tota la seva flota camí del llevant. Governava 212 galeres, 15 naus i 6 galiotes. Caiguda la nit, va romandre a la fossa de Sant Joan.

D'entre les galeres n'hi havia un centenar espanyoles, comptant les dels armadors particulars, i les altres de venecians, a més de sis galiotes. Aquella mateixa nit foren organitzats els estols.

El senyor Joan d'Àustria duria una esquadra de seixanta galeres.

Tenia per divisa en la nau reial l'estendard que el papa li havia tramès, juntament amb un Sant Crist, i l'emblema de la Lliga. En mig de les armes del papa; les del rei a mà dreta, a l'esquerra les dels venecians, i a baix les del senyor Joan, amb un llaç que les unia totes. Duia, per altra banda, en l'antena una flàmula blava i una banderola en el càrcer. Anava Joan Andrea amb un altre estol de 53 galeres. Mostrava en la seva galera, penjant de l'antena, una flàmula verda, damunt de la qual hi havia un banderí del mateix color; i totes les galeres de la seva esquadra feien onejar, també, banderoles verdes al cap de l'antena. Fou entregada una altra esquadra de 30 galeres a Àlvaro de Bazán. Aquest duia per divisa una flàmula blanca, i sobre la popa una banderola igual, i així totes les galeres de la seva esquadra. Va ser donada a Barbarico, venecià, un altre estol de 57 galeres: aquest exhibia en el pal més alt una senyera groga, i una banderola del mateix color enmig de l'osta, i així totes les de la seva esquadra. Joan de Cardona anava sempre a la descoberta amb les seves sis galeres, la pròpia encimalada amb les armes reials. Totes les galeres de Venècia anaven entreteixides amb les nostres per raons estratègiques i conduïen quatre terços d'espanyols, dos de soldats veterans i altres dos de soldats novells. Duien endemés un terç d'italians i un altre d'alemanys. Era mestre de camp de tota aquesta infanteria el general Ascanio de la Corna i Pedro de Padilla ho era del terç dels napolitans; i Diego Enríquez, de Sicília; Miquel de Moncada d'un terç de novells, com ho era Lope de Figueroa d'un altre de les mateixes carecterístiques; del terç dels alemanys ho era el comte Lodron i dels italians, el propi Ascanio de la Corna. Capitans generals de les galeres eren Gil d'Andrada de les d'Espanya, de les del papa Marco Antonio Colona, de les de Nàpols Àlvaro de Bazán, de les de Sicília Joan de Cardona; monsieur de Leim era general de les de Savoia; Héctor Spínola de les de Génova; Joan Andrea de les seves; i el senyor Barbarigo, de les dels Venecians.

S'ha de dir, també, que en les galeres dels venecians hi anaven espanyols i italians, i així mateix, en les galiotes.

Amb tot el que hem dit i esmentat, el 17 de setembre, l'armada sortia de la fossa de Sant Joan».