L'any 1614, nou després d'aparèixer la primera part del Quixot i un abans que sortís a la llum la segona, un autor desconegut s'anticipà a Cervantes tot publicant a Tarragona un «Segundo Tomo del Ingenioso Hidalgo Don Quixote de la Mancha, que contiene su tercera salida y es la quinta parte de sus aventuras».
En aquest text apòcrif, però, que uneix als seus indiscutibles valors literaris tot un seguit de detalls monumentals, hi trobam contes a manera d'apòleg, llegenda a balquena i alguns jocs populars o endevinalles com aquella que diu:
«Yo tengo que andar encima,/ por ser, como soy, ligero:/ De oveja nací primero; solo el turco no me estima...»
El Quixot diu, creient encertar, que es tracta de la xulla, que el turc no menja per fer cas als preceptes de Mahoma. Li fan la contrària i li asseguren que és el capell, ja que l'islamita fa servir el turbant i fan barrets d'ala ampla amb llana d'ovella...
És clar que, en part, no mancava de raó el bon Quixot...
Però mirau per on, el que els moros anomenen «Saym» o «Sayem» és el greix d'un animal, i més concretament, de la cua de moltó, emprat per a fabricar embotits. El llard, a Mallorca, ha pres aquest mot, sagí o «saïm» i, d'aquí, productes derivats, com en rebosteria illenca, l'ensaïmada. Sembla esser que els embotits tradicionals andalusís o hispano-àrabs passaren al nord d'Àfrica, des de la Península i les Illes, per dues vies: la jueva i la morisca.
Entre els embotits àrabs que s'han perpetuat al Magrib i la regió oranesa com a resultat de la fuita de xuetes i expulsió de jueus hi ha la «tebaïa» (tripa de bou, carn picada del mateix animal, ceba crua, alls capolats, julivert, ous bullits, sal, pebre i com í), i l'anomenada «Asbane» (tripa i carn picada de bou, arròs cuit en aigua, alls, ceba, pa esmigat i espècies).
Pel que fa a la possible aportació morisca, a causa de trobar amb molta freqüència aquests productes dins la cuina andalusí algeriana o tunisenca, serien, entre d'altres, la salsitxa o «mirgaz» de fetge de moltó i greix de la seva cua, amb assaonament de sal fina, coriandre i pebre bord picant i dolç. La «Mirgaz baquri» es fa amb carn de vedella, molt finament picada, assaonada amb pebre bord, pebre bo, trossets de llimona i granets d'anís. També de vedella és el «Mirgaz dawara», que es fa amb els ronyons, el cor, la butza i el fetge de l'animal, tot ben escaldat i assaonat amb pebre bord, pebre bo, coriandre, grans d'anís i sal. Esmentem, finalment, la «Mirgaz sayem», on la carn mòlta és barrejada amb abundant greix o saïm de cua de moltó. Una tercera part de greix per dues parts de carn. Barreja trempada amb sal fina, canyella, botó de rosa, pebre bo i pebre bord.
Les salsitxes, segons la casta, tenen una llargària de 8 a 12 centímetres i en certa manera, per la seva composició, ens recorden els botifarrons, les «morcillas» d'arròs i de ceba, botifarretes de València i Múrcia... La diferència es troba, principalment, en el porquim.
L'Alcorà és molt precís en els diferents versicles que tracten dels aliments prohibits. A la Sura II, 168, llegim:
«Us està prohibit menjar els animals morts, la sang, la carn del porc i tot aquell animal sobre el qual ha estat invocat un altre nom distint del de Déu. Aquell que ho faci, mogut per la necessitat, i no com a rebel i transgressor, no serà culpable. Déu és indulgent i misericordiós».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.