Sanç, dit també, per influència del castellà, Sanxo, fou el nom d'un dels nostres reis privatius de Mallorca i, igualment, un nom o llinatge força estesos, en els segles pretèrits, arreu de l'illa.
El rei Sanxo (1311-1324) fou el sucessor de Jaume II, puix que el primogènit del monarca, Jaume, havia renunciat als seus drets a la Corona i havia ingressat al primer orde franciscà.
Home de temperament pacífic, com el seu sant patró, s'esforçà a mantenir bones relacions amb els seus poderosos veïnats i parents.
Patí la malaltia d'ofegor i passà llargues temporades a Valldemossa i, a la seva caseta del puig del Teix, els mesos de més calor. Morí a la Cerdanya. Però deixem el nostre Sanç més famós i anem a sant Sanç màrtir. Era natural d'Albi, poble d'Aquitània, sobre el Tarn, una població que té, actualment, devers cinquanta mil habitants i, que entre els seus records històrics, ens recomana de veure la seva catedral fortificada. Sembla que, en una de les seves incursions més agosarades, els àrabs arribaren fins aquell punt i, amos temporals d'aquella regió, capturaren i esclavitzaren molts dels seus pobladors cristians. Un d'ells era el tal Sanxo. El dugueren, en aquella llarga filera de captius, a Còrdova. Allà estant, aconseguí l'estimació dels seus captors i en poc temps, sense haver de renunciar a la seva fe, obtingué la llibertat. Intel·lectual dels bons havia d'esser, jove savi entre els joves savis, quan fou admès en el palau del califa entre altres al·lots il·lustres. No manquen biògrafs que asseguren que aquell tracte de favor fou per la destresa que tenia Sanç en el maneig de les armes i que, més que per causa de saviesa, fou emprat per a formar una guàrdia selecta de la qual ell mateix triava els components. Amb la seva ingènua escriptura, ens diu el pare Croisset, que «la gran sort que li tocà no produí el més mínim canvi en els pietosos sentiments de Sanç, perquè unia la gravetat dels seus costums a la seva maduresa de judici i a la seva solidesa d'enteniment... Li produïren molt poca impressió els atractius d'una lluent fortuna, i posaren inútilment la seva virtut a prova aquelles prosperitats terrenals...
Aquests dictàmens, tan conformes a la religió que professava, feren que no es tacàs amb els vicis regulars de palau; i, encara que dins ell hi eren comesos tota mena d'excessos, la vanitat, la lloança o l'ambició no trobaren entrada en el pit de Sanç... Delataren els moros als seus jutges la conducta de Sanç que, segons ells, maleïa Mahoma...».
El portaren a judici. En un llarg discurs, es reafirmà en la seva fe i rebutjà l'acusació de traïdor.
Va dir que havia servit el rei moro amb lleialtat i que la seva tasca fidel no l'havia de privar, però, de la llum de la raó.
Els jutges, a la vista d'aquestes declaracions, el privaren de sou i dels privilegis de la Cort, tot pensant que la necessitat material el faria entrar en l'enteniment que d'ell esperaven.
Tanmateix, fou inútil. Vingueren més judicis i, en un d'aquests, fou condemnat a mort.
El degollaren i empalaren a les portes de la ciutat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.