Raimon: «Sempre he intentat fer bones cançons i no trair els grans poetes»

-Diu Ausiàs en un dels seus versos «un mal extrem atraçat per amor». Com s'afronta la tasca de musicar aquesta rotunditat?
-És curiós perquè jo vaig llegir Ausiàs per primera vegada en públic a l'any 58, per commemorar el cinquè centenari de la seva mort. Tenia desset anys i a València era impensable conèixer la cultura pròpia. No l'havia llegit en ma vida i en Miquel Dolç va ser el que em va ajudar a preparar la lectura. Des de llavors en vaig quedar impactat i vaig pensar que m'agradaria musicar-lo, fins que el 1969 va explotar i vaig fer Veles e vents.

-Deu ser complicat musicar alguns dels millors poetes de la nostra llengua...
-Jo sempre he intentat fer bones cançons i no trair-los, encara que m'he pres algunes llibertats en les rimes i en la fonètica d'algunes paraules per combinar algunes estrofes i les tonades.

-En el cas d'Ausiàs, a més, hi ha la dificultat de la pausa de cesura...
-Sí, però la cesura depèn del moment i la pots respectar o no, amb el sentit del vers.

-Deis que combinareu les cançons dels poetes amb altres de vostres. Sentint-ne moltes, i especialment les més reivindicatives, es té la sensació que en aquest país no s'ha avançat gens...
-Home, això depèn molt del moment, i també passa amb poemes i novel·les, segons com va la vida. També, si miram els clàssics, algunes coses són pura arqueologia i altres coses queden i perduren.

-Què suposa per a vós actuar en un teatre petit com el de Lloseta, on la calor del públic es nota molt, i, a més, per obrir un festival de poesia?
-Per a mi és un gran honor poder formar part d'aquest programa. En primer lloc perquè és un esforç molt gran per part de l'organització i en segon lloc perquè hi ha molta de gent que conec i molts són amics meus. A mi em fa molt de goig. A més, sempre m'ha agradat poder tenir la calor del públic a prop. Ara ja fa temps que els concerts els faig a teatres de mil persones i amb uns recitals molt equilibrats en el temps. És una estructura que funciona molt bé, perquè combina els poetes i tot el que he fet en aquests més de quaranta anys i m'ho pas molt bé.

-Vós cantau en català a València, fa molts d'anys, i els grups i cantautors que vénen al darrere -i pens en Feliu Ventura o en Obrint Pas- continuen denunciant les mateixes situacions que vós, només que amb uns altres llenguatges...
-És que al País Valencià la situació des del punt de vista de la cultura autòctona no ha canviat gaire i afecta aquests grups. Des del 2002 no hi he actuat, i això que la Generalitat té més de 60 teatres i n'hi ha d'altres controlats pel PP. Ni tan sols a Xàtiva no tenc cap facilitat, però per sort jo no depenc d'ells ni econòmicament, ni artísticament ni ideològicament. Els que ténen més dificultats són els que comencen.

-És curiós, perquè quan un arriba a Xàtiva el primer carrer que es troba vora l'estació du el nom d'un poeta medieval àrab, i abunden els carrers amb els noms d'escriptors. Un té la sensació que Xàtiva és diferent...
-És cert que quan Xàtiva va sortir de la dictadura varen governar sempre les esquerres i això s'ha notat a la cultura, però ara governa el PP. La llengua sempre ha estat molt viva als pobles i a València ciutat només s'ha avançat en qüestió de prestigi, però no en el seu ús quotidià.

-Vós heu tengut una presència constant als escenaris mallorquins des de l'inici de la vostra carrera. Què és Mallorca per a vós?
-És ma casa, des de sempre, des del 63 o 64, quan ja vaig venir aquí a cantar. Ho ha estat, fins i tot, en els moments difícils i de vegades és també gent que ja se n'ha anat i que deixa buits que es noten molt i que costen molt d'omplir, com Joan Miró, Josep Maria Llomnpart, Miquel Àngel Riera, Francesc de Borja Moll, Josep Melià... Mallorca la duc sempre al cap i forma part de la meva vida tant per ella com per les persones que no hi són, com per les que encara hi són i sempre t'hi pots retrobar i compartir moltes de coses. Definitivament, Mallorca és com casa meva.