Era finalment publicada la magna obra «Història Universal» (1889) de l'italià Cesare Cantu, completa, en la seva darrera edició, amb les corresponents reformes i correccions. Un dels toms presentats és «L'Atlas d'indumentària i arqueologia», veritable història gràfica de la Humanitat a través de les antiguitats i troballes.
En el capítol titulat «Àrabs antics» podem veure diverses manifestacions de llurs arts majors i industrials i, entre d'elles, les llànties, una de les quals, la figura 122 C, ens posa al davant dels ulls la possibilitat de comparar-la amb les que fabricades també de vidre eren característiques a la Mallorca del segle XVIII.
Són imatges igualment accessibles a la làmina 183 del llibre d'Arthur Byne i Mildred Stapley: «Cases i jardins de Mallorca». Ens trobam, una vegada més, amb un cert orientalisme que perdurava dins l'esperit artístic illenc i que pel tema, en el camp de la cançó tradicional popular, ens podria fer propera una evocació: «La llàntia del rei moro»: «Preciosa és i moreneta/ la Verge de Montserrat;/ per sa gala els ocells vénen/ de l'altra banda del mar;/ per sa gala tots ells canten/ i la de son Fill aimat;/ per sa gala en la muntanya/ un altar n'hi té aixecat./ Dos-centes cinquanta llànties/ cremen davant de l'altar./ Totes són de plata fina/ menos una que n'hi ha,/ que és la llàntia del rei moro, / que mai l'han vista cremar./ Un dia la van encendre,/ i un àngel del Cel baixà: -Apagueu aquesta llàntia,/ si no el món s'enfonsarà».
Aquesta versió, catalana, té a Mallorca una lletra mallorquina, recollida a Alaró el 1927 pels folkloristes i musicòlegs de la missió Samper Morey. És aquesta:
«Anem-hi, a Son Montserrada,/ i vorem tot lo que hi ha./ Diuen que hi ha una llanti/ a cada cantó d'altar./ Totes són de plata fina,/ menos una que n'hi ha,/ i és la llanti de los moros,/ qui mai l'han vista cremar./ Un pic la varen encendre,/ un àngel del cel baixà:/ -Apagau aquesta llanti,/ que tot lo món finirà».
Són aquestes cançons i contarelles del poble contra imatges, símbols o objectes de l'Islam, que veien com a cosa del diable, matèria de bruixes, fonts del mal d'ull. Les mateixes rondalles alcoverianes prenen sovint pel mateix camí, com la que es diu: «Com és que Mahoma està en l'aire», on és ridiculitzat el Profeta:
«Diuen que Mahoma se va fer una tomba en forma de cova i forrar es paladar de pedra imant, comanant a los seus que, en esser mort, li fessen un baül d'acer, le hi posassen dedins i el duguessen dins aquella tomba. Així ho feren, com fonc mort. I heu de creure i pensar que, tot d'una que entraren es baül dins aquella tomba, sa pedra imant d'es paladar, zas!, xuclà a l'acte es baül, que romangué aferrat an es paladar i encara ara hi està. I allà van es moros a adorar-lo, ben segur de que s'aguanta a l'aire per un miracle de Déu per demostrar que ell és es vertader profeta de Déu i que no n'hi ha hagut ni n'hi haurà cap altre com ell. Ja hi van, calçats per aigo! S'és mester tenir-ne, de toix, per creure una tal mentida!».
No menys pervers ens presenta el moro del relat: «Sa llampria meravellosa», rara variant de l'episodi contingut en l'aplec de «Les Mil i Una Nits». O l'aventura d'aquell príncep encisat i convertit en un «rei moro amb set pams de morro...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.