Penya i el misteri d'Abu-Yahya (1889)

Sabem que en el decurs de l'assalt final de les tropes cristianes, el darrer dia de 1229, es refugià el valí a una casa particular i, descobert, fou posat sota la protecció del rei En Jaume. No degué esser aquesta protecció, segons un autor sarraí, gaire efectiva, ja que 45 dies després de la conquesta, va morir, i sempre, segons les cròniques àrabs, a conseqüència de mals tractes i de tortures. Escrivia Pere A. Penya: «Em contaren, essent infant, que quan el rei En Jaume entrà per assalt a la ciutat de Palma no s'aturà fins a tenir agafat per la llarga i nevada barba el vençut rei moro, per haver jurat fer-ho. La meva imaginació donava formes reals al fet, i veia al davant de mi un quadre que representava aquell episodi. En primer terme, es destacava el grup de les dues principals figures, l'una coberta amb capa blanca, d'aspecte venerable i enfonsat en el seu dolor, tanmateix vençut; l'altra, jove, gairebé adolescent, d'alta estatura i animada fesomia a causa de la satisfacció que dóna la victòria. En segon terme, contemplava agrupats els cavallers i soldats d'ambdós monarques, amb les seves espases, llances, escuts i adargues, vermells encara els seus rostres per la febre del combat. En mancava només el fons per a completar l'escena i, impacient per a veure'l acabat, em preguntava: I això? On es va esdevenir? En quin carrer? En quin lloc? -Només sé que fou en la ciutat, i no em demanis més, perquè res més he sentit contar; -em responia la bona velleta que tant havia atret la meva atenció amb el seu relat...».

És aleshores quan en Penya comença a trescar mogut per aquella mateixa pregunta i altres que la seguien: fou humiliat Abu-Yahyà amb aquella estirada de barba o era tot llegenda? El torturaren fins a morir per tal que digués on estava amagat el tresor reial o tot simplement morí de pena dins un cos malaltís i envellit? I sobretot... Quins murs eren o havien estat testimoni d'aquella romàntica escena, quasi teatral, on l'honor del vençut i la dignitat humana hi jugaven tan important paper?

«Després d'haver transcorregut més de sis segles -explicava Penya- i d'haver estat transformada en bona mesura la topografia interior de la població, tancant antics carrerons i obrint moderns carrers, és difícil esbrinar el coneixement exacte d'aquest punt, màxim quan no existeix cap tradició que faci referència a tan interessant lloc. Però nosaltres, que hem pogut veure la ciutat de Palma en el primer terç d'aquest segle (XIX), quan encara conservava la seva fesomia àrab, quan encara no havia començada l'època del seu embelliment i reforma, i quan encara, pel seu escàs nombre d'habitants, hi havia poc moviment de capital i mercaderies, estava encara immersa en l'estat adquirit durant els primers segles de la seva reconquesta...».

És aleshores quan Penya ens du per la seva Palma d'infantesa, com a guia d'excepció, especialment per la «Vila d'Amunt» i pel barri de l'Almudaina, amb eLibre dels Feyts a la mà, però també amb un especial poder de deducció que rivalitzaria amb el personatge de Conan Doyle. Els vestigis ens condueixen a la placeta del carrer de Sant Miquel i el cabdell de carrerons que hi confluïen:

«En abandonar els sarraïns el combat, girant cua i fugint cap a l'Almudaina, va veure el valí perduda la ciutat i va provar d'amagar-se en el lloc més proper...». La conjunció de cròniques ens parlaria d'una «casa amb corral situada a un carreró sense sortida», això és en el carreró que es deia de sa Volta d'en Ribes, a una casa que era visible des del corral interior de la casa número 13 del carrer de Gatero de na Gatera.

Acababa Penya dient: «Queda doncs el quadre que la meva imaginació de criatura dibuixà, totalment acabat en el seu fons i en els seus detalls».