El Pes de sa Farina (1479)

Aquells forners que panificaven, és a dir, «qui fan flaca», en el llenguatge de l'època, eren obligats a tenir ben proveïdes d'aquestes peces llurs taules públiques, de manera que quan les autoritats municipals s'adonassin de la manca de pa, ho denunciaven als majordoms o «sobreposats» de l'ofici, els quals havien d'aconseguir que els seus agremiats n'augmentassin la producció. Cas de no voler obeir eren castigats amb multa de deu lliures. Estava prohibit, per altra banda, al forner, comprar o admetre pasta o farina dels esclaus sarraïns i fer-ho podia suposar la multa de deu sous per al forner i cinquanta assots, a la porta del forn, per al musulmà. I tanmateix, la majoria de productes de rebosteria no eren altra cosa que tradició oriental, com l'almorí, pasta de farina, sal, mill i altres ingredients amb els quals era cuita una mena de coca. O el flaó, que no és més que una variant de l'almojàbana, coca de formatge i farina. Igualment dolç característic del pastisser islàmic semblen esser les nostres panades de brossat, les formatjades o «cassoles», que apareixen esmentades en els documents medievals. Segons escrits de les antigues monges de l'Olivar, la proporció per a fer coques dolces seria de dinou almuds de farina recolada per quatre barcelles de xeixa. Una altra llepolia ben de l'època eren les coques «pintades» amb vermell d'ou i ornades amb murta, típiques del Diumenge de Caritat en el segle XV i amb les quals eren obsequiats els principals funcionaris públics com els jurats, el mostassaf, els advocats, els escrivans, els síndics... Pel que fa a les mesures de les barretes de pa, una quartera de farina de blat candeal de dues lliures i deu sous es podia convertir en cent dotzenes d'unitats. Aquesta plaça del Pes de la Farina era anomenada així perquè en el seu bell mig hi havia un petit edifici on era pesada i venuda la farina. Guardada en sacs, les penes, en cas de robatori eren molt severes. Si algú entrava de nit per a «furtar sachs de farina e sachs de forment», un cap capturat, si era esclau, era penjat pel coll fins a morir, i si era persona lliure, se li tallava el puny dret sense perdó ni compassió. Aquesta pena, recordem, no era més que una reminiscència de la llei alcorànica. I per executar aquelles sentències, allà hi havia, apressat a complir amb el seu deure, En Morro de Vaques, botxí i cap de nissaga de botxins, 1442, que anava vestit amb calces i gipó, fets de dos colors, roig i groc i que valien, a Ca'n Lluis Prats, draper, «tres lliures i tres sous per tres canes de drap... ço és, una cana e mitja de vermell e una cana e mitja de groc...». Un cop més l'endurida i fosca Edat Mitjana.