El Centre de Cultura de Sa Nostra es convertí ahir vespre en una
improvisada taverna portuguesa, del Bairro Alto o de l'Alfama. No
una de qualsevol, sinó una de les més modernes, on els puristes
defado no hi senyoregen i on la fusió amb altres gèneres no tan
sols és possible, sinó que fins i tot és una de les claus. La
responsable fou Névoa o, cosa que és el mateix, Núria Piferrer
acompanyada d'Eduard Iniesta, que repassaren la seva discografia
dedicada a la música que és l'ànima de Portugal.
-«Névoa» significa boira en portuguès. En canvi, els vostres
«fados» són clars, gens trists, amb una veu amb molta de llum. És
un nom per enllaçar amb la tradició?
-La boira és un element molt lligat a Portugal, que perdé el seu
bon rei Dom Sebastiao un dia de boira i encara espera que torni amb
la boira i els tregui de la situació en què estan. Però sobretot és
un nom bonic, semblant a Núria, que va néixer amb la primera lletra
que traduírem. I és cert que la nostra és una música brillant, amb
arranjaments clars perquè feim molta de fusió. El nostre repertori
és molt personal i la seva base és la saudade.
-Per què uns músics joves com vosaltres decidíreu fer
«fados», que no és un dels gèneres més habituals?
-Perquè és un dels gèneres urbans que neixen a finals del XIX i
principis del XX i que és apassionant, perquè la seva tristor no és
paralitzant: és una alegria optimista, que vol que les coses
canviïn. A més, quan el sents efado t'atrapa tant per la veu com
per la guitarra.
-Una música oberta que permet moltes possibilitats...
-Sí, és un gènere que permet des de l'estil de Coïmbra amb grans
guitarrades fins a actuacions molt íntimes. Però també és cert que
quan els canta una dona sempre són d'un to més trist, el de la dona
que espera...
-Des del primer treball, heu mostrat molta valentia en els
vostres discs, amb versions dels grans clàssics, lletres inspirades
en Pessoa o en Saramago...
-Per aprendre dels més grans t'has de posar a la seva estela. Per a
nosaltres Pessoa és un autor de capçalera, encarna la saudade. Quan
mires un model, intentes fixar-te en els qui tenen coses a
explicar. Hi són per alguna cosa, encara que de vegades molta de
gent no els coneix...
-És curiós el gran desconeixement que hi ha entre la cultura
catalana i la portuguesa, tot i ser dos territoris amb una història
comuna...
-Per sort, darrerament estan canviant les coses. La música
s'importa molt a Catalunya, hi ha un boom defado. Al revés no ha
passat, perquè hi ha raons històriques que encara couen. Quan
Portugal aconseguí la seva independència fou durant la guerra dels
Segadors, i hi ha una ferida oberta amb Espanya que ha provocat
durant molts anys una ignorància mútua. Ja ho diuen a Portugal,
d'Espanya ni bon vent ni bon casament. Per sort, amb Catalunya, ara
hi ha més comunicació. De tota manera, ells, a través de
l'Atlàntic, han estat oberts a moltes músiques i influències.
-Una mescla que vosaltres defensau, amb un estil molt més
proper a la fusió que a l'ortodòxia de, per exemple,
Marizza...
-El nostre camí seria el de Mísia, amb un criteri que ens agrada
molt, capaç de transformar en fados temes que no ho són i al revés.
La gran innovació de Marizza és la posada en escena.
-Un treball, el vostre, en el qual es veu un gran amor per
Lisboa, amb temes que vessen la vostra admiració per la
ciutat.
-És que Lisboa és Lisboa, és una ciutat totalment encantadora, més
petita que Barcelona, amb la sensació de poder arribar a peu
pertot, amb els carrerons perduts. És una ciutat única i totalment
emblemàtica.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.