Arquitectura orientalista (1913)

Considerat un exemplar del modernisme illenc, l'edifici del Círculo Mallorquín, els plànols del qual eren enllestits per l'arquitecte català Miquel Madorell i Rius el 1913, s'inspirà, evidentment, en les belleses decoratives del món oriental. Des de les columnes i columnetes de l'Alhambra de Granada a nombrosos aspectes pseudoegipcis, que alguns detalls neorenaixentistes no aconsegueixen dissimular. Es va fer càrrec de les obres l'arquitecte Sureda i n'executà a consciència els elements eclèctics que llavors, acabada la construcció, seria completada per les pintures de Ricard Anckermann, no menys entusiasta de tot allò que vingués de l'Islam i els pobles històrics del sud i est de la Mediterrània. Aquest revival, present en altres obres de l'època, com la sala de banys estil àrab de l'edifici «Mar y Tierra», en el barri de Santa Catalina, o l'Hotel Príncipe Alfonso, entre altres cases residencials de la zona d'El Terreno que s'ornen amb motllures moresques o l'Hotel de la Ciutat Jardí, que sembla calcat d'un dels contes indostànics de Kipling, formen, en el seu conjunt de segell romàntic, una desitjada evocació dels intel·lectuals, entre 1860 i 1930, de la pàgina més oblidada o maltractada, extraviada i desconeguda, de la nostra història islàmica. Arquitectes com Gaspar Bennàsar, Guillem Reynés o Guillem Forteza, entre d'altres, no poden resistir la temptació de plantar una casa orientalista enmig del nostre paisatge urbà o rural, segons els casos. A tot això s'hi afegeix una mena de nostàlgia literària. Flores, referint-se al tema, ha escrit que «a Espanya el que és tradicional s'ha pres generalment en un sentit il·lícit de repetició. Per als arquitectes de l'època que comentam, fer arquitectura basada en la tradició consistia a incorporar als seus edificis un repertori d'elements anecdòtics triats del passat...».