Maria Mesquida: «La paraula ‘efervescència’ és el resum perfecte de les vivències de la cultura de Felanitx de les darreres dècades»

• Com va sorgir la idea de dedicar-te a escriure un llibre sobre les tres dècades de cultura alternativa al poble?

Sempre he tengut curiositat pel patrimoni i la història contemporània de Felanitx, ja que pens que, historiogràficament parlant, la contemporaneïtat recent, en general, no és valorada. Adesiara, aquesta curiositat em duia a fer petites recerques que acabaven en qualque article que presentava a Jornades d’Estudis Locals o publicava al Setmanari Felanitx. A finals de 2020, fullejant, precisament, el Felanitx em vaig topar amb un anunci d’un bar anomenat Mil i Un. Era el volum de 1983, i vaig veure que, en aquest local, aquest any s’hi organitzaren algunes exposicions. Aquest fet em va sorprendre moltíssim: que a Felanitx hi hagués hagut un bar que organitzava exposicions d’artistes locals que a dia d’avui tenen trajectòries més que consolidades. Em va entrar una espècie d’eufòria i em vaig posar com a fita saber de què anava tot allò. La cosa és que vaig començar a parlar amb persones que, d’alguna manera o una altra, havien estat lligades al Mil i Un i, a cada entrevista que feia anaven sortint nous testimonis i també altres esdeveniments que marcaren significativament la vida cultural, social i política del Felanitx d’aquella època. La xarxa va anar creixent i tot el que m’explicaven mereixia ser contat, i amb un article no bastava. Per tant, vaig intentar fer un llibre, sempre amb la incertesa de si arribaria a port o no.

• Què destacaries de l’«efervescència» d’aquesta la vida cultural de Felanitx?

La paraula «efervescència» ha estat de les més pronunciades pels testimonis del llibre, sembla que fos el resum perfecte de les vivències d’aquells anys. Allò que destacaria és que aquesta ebullició, que es tradueix en un impuls de fer coses constantment, hi és present a molts d’àmbits i tot es viu molt intensament. Trobam bars com el Mil i Un, Can Gall o el Mini Bar que esdevingueren llocs de reunió on el jovent podia compartir les seves inquietuds artístiques, musicals i polítiques; Es Gurugú, que fou l’espai per excel·lència de la contracultura felanitxera; les festes de sant Agustí amb el Cosso com a contrapunt; el cinema amateur de Maikel i Julià Ticoulat o el d’animació amb plastilina de Jaume Rosselló; el partit Coloms a la Sala, que feia política amb la ironia per bandera; Fora Son, referent en la lluita antiautopista de Llevant; com a revulsiu al conservadorisme del Setmanari Felanitx sorgiren publicacions com Rita (1986), que volia imitar una coneguda revista de premsa rosa, 07200 (1995), l’aventura periodística d’un grup d’amics, o Felanitx Post (1979), Es Forat (1987) i La 101 (1997), aquestes darreres amb un to crític amb la realitat del moment; i, en la música hi hagué una constant proliferació de grups amb propostes molt diverses. Aquesta agitació arribà també a l’Institut de Felanitx, ja que moltes de les persones que encapçalaven iniciatives al poble, en aquells anys, eren encara alumnes del centre. No hem d’oblidar que l’espurna d’aquestes «efervescències» neix al voltant de 1977 amb Vatuarradell, una publicació de caire eclèctic que tenia el dibuix com a principal vehicle d’expressió. És el moment de la transició democràtica i el jovent té anhels de construir un nou model vital basat en la llibertat i la joia. En definitiva, en aquells anys, Felanitx tenia tots els ingredients perquè tot això succeís, hi havia les persones adequades en el lloc adequat.

• Quin paper jugaren espais com el Mil i Un i Es Gurugú en la vertebració cultural i social del poble?

Foren dos espais fonamentals i que, casualment, i a grans trets, abracen la cronologia del llibre. El Mil i Un, entre 1983 i 1989, fou, per una banda, un dels primers espais expositius i d’experimentació per a tots aquells artistes felanitxers que, per aquestes dates, començaven la seva trajectòria professional. I, per altra banda, aquest bar va ser un dels primers llocs d’oci de Felanitx on hi sonaven cançons de la Movida, o d’altres d’estil rock and roll o punk, que varen esdevenir un reclam per al jovent de la contrada que cada cap de setmana hi acudia per gaudir de l’ambient i de la bona música. I, Es Gurugú, edifici municipal que fou seu del col·lectiu Pruaga entre 1997 i 2001, va ser el darrer reducte de la contracultura felanitxera. Era un espai amb una conceptualitat i esperit de crítica on qualsevol cosa hi podia succeir. Pruaga, juntament amb el col·lectiu Recerca, «feia molt, amb poc». Duien la creativitat fins a l’extrem organitzant exposicions quinzenals, concerts, tallers de teatre, sessions de cinema, vetllades multidisciplinars i, les Incrusta-accions, que eren intervencions artístiques que remarcaven el caràcter efímer de l’art.

• Què destacaries d’una festa tant coneguda com el Cosso i el seu impacte en el món cultural de Felanitx?

A dia d’avui, crec que no es pot concebre un 28 d’agost sense el Cosso. Una de les coses que destacaria és el concepte «d’espai» que el Cosso genera. Quan el Cosso sorgí l’any 1984, fou, per un grup d’amics, un espai per gaudir la festa de sant Agustí parodiant el món cañí -la fervorositat religiosa, el vi i els toros- i, arrel d’això, riure’s també de les pròpies conviccions una vegada a l’any, ja que per res s’hi sentien identificats. I, des de que el pregó que es fa a s’Arraval ha agafat força, el Cosso ha passat a ser, amb la mateixa ironia i humor, un espai col·lectiu de crítica frontal contra el context polític, generalment local. Una altra cosa a remarcar és que el Cosso tenia el seu propi programa d’actes; n’hi ha que s’han conservat, com és el pas de les autoritats sota el pal·li, i d’altres que s’han perdut, com per exemple l’entrada massiva de la penya al recinte de la verbena després d’haver sopat d’estofat de bou.

• Trobes que la rebel·lia d’algunes d’aquestes propostes s’hauria d’estendre a tot Mallorca?

Al final cada poble té la seva idiosincràsia i les seves circumstàncies. Durant la recerca sí que he pensat que, en aquells mateixos anys, podria ser que hi hagués hagut «efervescències» similars a altres pobles de la part forana de Mallorca. Iniciatives que encara han quedat congelades en el temps i no han sortit a la llum per a ser estudiades i contextualitzades en un sentit més ampli. Tot i que el moment actual, amb les dificultats que hi continua havent en molts aspectes, no parteix del context en el que sorgí tota aquella eufòria social, sí que tinc la sensació que el sistema ens du a tenir una «rebel·lia mesurada», com si les lluites s’haguessin de fer amb peus de plom. Per tant, potser sí que estaria bé recuperar, com a societat en general, una mica aquell esperit de lluita més frontal, més directa, resultant d’un plantejament irònic i «d’humor intel·ligent» de les reivindicacions.