Històries de l'Arxipreste (1342)

«El árabe no admite una vihuela de arco,/ la zampoña e guitarra no son de aqueste marco; ni la cítola y gaita para el 'zaguyl hall aco, son para la taberna y el baile con bellaco».

Coromines suggereix que això de «zaguyl hallaco» és el nom d'una cançó, vocables deformats de «sagir alaikum», que significa, «petit per a vosaltres». Tanmateix, altres crítics opinen que es tracta d'un ball àrab. També s'ha de dir que altres observadors veuen en l'Arxipreste un bon coneixedor de l'àrab que es parlava a al-Andalus en els segles XIII i XIV, ja que en les seves estrofes reprodueix expressions com «les nedrí» (no t'entenc), «le gu'Alà» (no, per Déu), «alaud» (amb amor), «azcut» (calla't), «amxí, amxí» (vés-te'n, vés-te'n)... i algunes altres. Aquest autor reconeix doncs un punt de convivència, de vegades conflictiva, entre cristians, moros i jueus al llarg d'una bona part de l'Edat Mitjana. La literatura, tornant a la música i la dansa del captiu sarraí que era emprat per entretenir el públic cristià, ens comenta que solia tenir per escenari els mercats, segons costum dels «souks» a qualsevol plaça nord-africana, l'indret que, aleshores, ficava un arabisme més en la llengua medieval catalana, «azoch», el de Palma ja actiu, segons algun investigador, en el segle XI. I és que pel mercat passava tot aquell món de personatges arxiprestals: dames i cavallers, pagesos i vilatanes, capellans i monges, esclaus i esclaves, mercaders de tenderol i venedores de roba, botiguers de queviures i inventors d'elixirs... Un poc de tot i un molt d'afluència. Hi imaginam, també, trasts i quioscs de verdures i fruites, com el dàtil, la taronja, la poma... per tal que les criatures tinguessin «in situ» alguna llepolia. Aquesta idea ens trasllada, recordant encara més l'escenari arxiprestal, a una llegenda referida a «un rei de moros» anomenat Alcaroz, que bé podria esser Al-Carroç, de Carroç, el vell llinatge mallorquí que ens recorda una de les torres de Portopí. Així, doncs, és ben propable que el cognom Carroç fos moresc.

«Era un rei de moros, Alcaroz nom havia,/ li nasqué un fill bell, cap més en tenia,/ féu venir els seus savis, d'ells saber volia,/ el digne i el planeta del fill de naixia».

«D'entre els astròlegs que ha convocat,/ en venen els cinc, allò més destacat,/ i quan el signe coneixen de l'infant nat,/ diu un dels mestres: serà pedregat».

«El jutja un altre, diu que serà cremat,/ ha dit el tercer: el nin serà estimbat,/ ha dit el quart: l'infant morirà penjat,/ Diu el cinqué: dins aigua ha de perir ofegat».

«En veure'ls el rei, tots tan desacordats,/ manà que els mestres fossin molt ben guardats,/ els féu tenir presó en llocs ben separats,/ i creu que tals judicis són falsos, no provats».

«Quan l'infant a la fi tingué ja bona edat,/ demanà al rei, son pare, que li fos atorgat,/ anar a la muntanya, de caça, ben armat,/ Donà-li el rei permís, content, de molt bon grat».

Durant la cacera hi ha tempesta i cau damunt el príncep un calabruix que esdevé autèntica pedregada.

Cerca refugi, passa un pont i el llamp li cau al damunt. Mig cremat s'estimba i resta penjat d'un arbre que ha estès les seves branques sobre l'aigua del riu. A poc a poc, les branques cedeixen i el príncep s'ofega en el corrent de l'aigua. La sentència dels astròlegs s'havia complit.