El bell i alt minaret de Sevilla, anomenat «la Giralda» perquè en el segle XVI li afegiren l'estàtua giratòria de la Fe per tal de fer-lo servir com a campanar renaixentista, és, juntament amb la torre de la Cutubiya de Rabat, una relíquia que ha desafiat amb èxit el pas del temps. Rics arcs mixtilinis, arqueries cegues, decorats ròmbics.
És la típica ornamentació almohade que coronava l'edifici, amb tres grans pomes de metall daurat i mida decreixent, que un terratrèmol esbucà en el segle XIV. Potser el que ens pot interessar més d'aquest tema i pel que fa a la nostra història illenca és que, després d'haver posat els fonaments de «la Giralda» el famós arquitecte Ahmad ibn Baso, dirigí la resta de la construcció Ali de Gomara.
No oblidem com fou d'important la tribu dels Gomara i quina fou la seva influència i trajectòria a Mallorca.
Era de la seva propietat el nostre Castell del Temple, aleshores anomenat Almudaina de Gomara. Però just evocant aquest arquitecte, podem escampar una àmplia ullada sobre allò que les construccions d'estil àrab d'Al-Andalus significaren, de renovament estètic, en tots els seus països, regions i contrades. Explica Diego Angulo que «quan l'art bizantí ha creat ja les seves obres mestres de l'era justiniana i els pobles bàrbars, establerts en l'Imperi d'Occident, han recorregut la seva etapa prerromànica, sorgeix en escena el poble àrab amb un nou art. Aquest, nascut a Síria sota influència bizantina, es propaga amb la sorprenent rapidesa de les grans conquestes, i, en poc temps, aconsegueix un desenvolupament geogràfic extraordinari.
Els monuments islàmics van des de l'Índia als Pirineus, i, com a part integrant de l'arquitectura mudèjar espanyola, algunes de les seves creacions evoquen en els temps moderns les més allunyades valls de la serralada dels Andes...»
Petjada islàmica són els habitatges civils amb pati central de l'antiga Còrdova o moltes de les cases colonials de l'Amèrica llatina, com ho són la nostra tradicional alqueria i la distribució d'algunes construccions medievals que han restat, encara que reformades, dins el casc històric de Palma. Per exemple, les cases marcades amb els números 13 i 22 del Carrer de la Concepció.
La casa musulmana, en general, era d'una gran senzillesa exterior, una característica que s'oposava a la càrrega mobiliària i ornamental de l'interior.
Quan entrava, el visitant es trobava amb el pòrtic o porxo, de vegades cobert amb el clàssic enteixinat sobre vigam vermell. Del porxo es passava al pati, la peça més important des del punt de vista familiar, utilizat per rebre els que venen de fora, treballar, llegir o seure. Solia tenir un safreig central i molts cossiols amb plantes de jardí.
Tampoc hi mancava alguna gàbia amb ocellam més o menys exòtic. Al fons del pati hi havia el «mandarah», una gran sala o cambra, decorada amb la riquesa a la qual podia accedir el propietari, on divans, pufs, catifes i tauletes baixes afavorien el confort i la conversa. A la dreta del pati es situaven peces secundàries, com la cuina, prop del porxo, el forn, el rebost...
Just entrant, a l'esquerra, hi havia la sala i les habitacions per als forasters. Ja més al fons, a dreta i esquerra del «mandarah», més aïllades, les cambres íntimes de la família.
Les parets exteriors de l'habitatge, amb freqüència emblanquinades, no presentaven cap obertura, només a la façana, i encara aquesta mostra les finestres i ambants coberts amb enreixats de llistons, darrera els quals hom podia veure sense ser vist.
Un efecte semblant al que ens han causat durant segles els convents de clausura immersos en els carrerons.
La tàpia, tros de paret de terra pastada i premsada dins un motlle i assecada a l'aire, era el material bàsic més freqüent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.