Els remolars mallorquins (1331)

Així, confirmava per a tal càrrec Bernat Ros, el més actiu mestre del gremi dels remolars o fabricants de rems. Aquest ciutadà mallorquí seria, doncs, el constructor dels rems de totes les galeres i embarcacions marítimes reials amb tots els honors i pagaments que pertanyien a tal responsabilitat. Se li exigia, en canvi, esser útil, diligent i fidel. Aquest art, per a crear tals instruments, de tota mida, coneguts des de l'antigor (el mot ve del llatí, «remum») produiria a Mallorca molts beneficis mercantils amb la seva exportació. Així, per exemple, en el llibre de llicències de la Cúria Reial, es dóna permís, el 1361, a Guillem Saroca, per embarcar cent vuitanta rems amb destí a Càller, Sicília. Bartomeu Dagani en fa tramesa de vint-i-quatre, de vint pams i vint-i-sis destres, a la marina d'Alguer, això el 1374. Altres mercaders que exportaven aquestes manufactures, entre 1374 i 1395, com Berenguer Sa Serra o Francesc Cerdà. Una bona quantitat de rems anava igualment a països sarraïns, Sevilla, Granada, Bugia, Alger... com era el cas del mercader Sa Font i la nau del patró Donat.

Els estols musulmans abundaven en galeres i galiotes. Ja en els dies de la dominació islàmica de Mallorca era ben comú aquest tipus de navili i en tenim una prova gràfica. Es tracta de les naus de Mallorca corresponents al segle XI i representades en «Bacini».

Trobades a Pisa, ens donen clara idea de com eren les seves estructures vèliques i l'arquitectura dels seus cascs, amb proa de cua de dofí i popa enlairada. De fet, la galera havia nascut a l'època fenícia i cap a l'any 200 abans de Crist ja construïen vaixells de gran robustesa que desplaçaven fins a tres-centes tones. A causa de la permanent amenaça piràtica, la nau de guerra més efectiva, demostrà ser el «birreme», galera impulsada per dos ordres de rems i amb un pal en el centre de la seva eslora. Les principals característiques de tal embarcació eren la rapidesa, el seu escàs calat i la bona maniobralitat que oferien. Vint rems per banda eren altres tants esclaus carregats de cadenes. La tripulació, molt més reduïda, ben armada, feia servir una mena de passadís de fusta en cas de combat. Un espoló en forma de banya havia d'inspirar un cert temor als enemics. Aquest model de vaixell es perpetuà doncs a través dels segles, fins el 1720, una data que marca la construcció de la darrera d'aquestes naus, que els francesos anomenaren galera reial, la qual portava un canó lleuger a la proa i disposava a la popa de luxoses dependències.

Els galiots i tripulants, en canvi, dormien entre les cobertes. Una vida miserable que ens fa sentir la veu de Góngora: «Amarrado al duro banco de una galera turquesa...».

Tot això ha fet que Palma hagi perpetuat, com diu l'historiador Antoni Pons, la memòria del Col·legi dels Remolars, en el carrer que fou, des d'antic, la seva residència.