Mor Robert Scott (1912)

TW
0

Diuen que no per esperada deixa d'esser tràgica una mort. A Robert Falcon Scott (Devonport, Devonshire, 1868) ja l'havien donat per difunt més d'una vegada en el decurs de les seves aventures exploratòries. Era oficial de Marina i es va fer càrrec d'una expedició a l'Antàrtida que durà de 1900 a 1904. El 1909, després del descobriment del pol Nord a càrrec de Peary, ell, igual que Amundsen, va voler arribar al pol Sud. Tanmateix, patí tota mena d'entrebancs i manques de bona fortuna. Les tempestes i el mal temps retardaren els expedicionaris i quan arribaren a l'Antàrtida, el 18 de gener de 1912, hi trobaren el senyal d'Amundsen. En el camí de retorn el mal temps continuà i, perduts en el gel, Scott i els seus companys hi moriren. L'Antàrtida, aquest conjunt continental i insular de l'hemisferi Sud, comprès quasi per complet dins el cercle polar austral, és un territori immens: setze milions i mig de quilòmetres quadrats. Recobert quasi totalment d'una capa de gel, l'espessor mitjà del qual supera els dos mil metres, presenta una temperatura que rarament puja dels deu graus. Sense flora, sense fauna, només s'ha pogut utilitzar per a les estacions científiques, únics nuclis temporals d'habitació humana. L'Argentina hi manté les bases de les Òrcades, Esperanza, Marambio, Primavera, Matienzo, Brown, San Martín, Belgrano I, Belgrano II i Sobral, com també els destacaments Petrel, Cámara, Decepción i Melchior. Espanya hi té una estació geofísica permanent anomenada Joan Carles I. La República Sud-africana hi disposa de les estacions Grunehogna i Sanae. Rússia, de les de Novo Lazarevskaia, Molodezhnaia, Mirnii i Vostok. Austràlia, de les de Mawson i Casey. El Japó, la de Showa. França, la Dumont d'Urville. Els EUA, amb la base Mac Murdo. Nova Zelanda, amb les de Vanda i Scott, aquesta dedicada a l'explorador britànic que deixà la vida en aquell infern blanc. Per la seva banda, els cartògrafs han omplert de noms més o menys històrics aquest continent sense pobles ni ciutats: terra de la Reina Maud, terra de la Princesa Marta, d'Edith Ronne, d'Enderby, de la Princesa Raghild, costa del Príncep Olav, costa del Príncep Harald, costa de McRobertson, terra de la Princesa Isabel, terra de Wilkes, terra Victòria, terra de Mary Byrd, mar d'Amundsen, de Weddel, de Lazarev...

És tot un ventall de romanticismes segellats sobre la closca conglaçada de la terra que no és... Dels boscos que no hi existeixen, dels ports impossibles, dels camps més estèrils de l'Univers...

I un es pregunta si el gran esforç de l'explorador Scott valia la pena. Potser em respondran que tot allò que es fa en nom de la ciència mereix suport i respecte.