Fou un poeta «rodamón» o potser, el més rodamón dels poetes hispanoàrabs. En la seva recerca d'un «mecenes» de confiança, dugué la seva persona i els seus versos, de Badajoz a Mallorca, tot passant per Sevilla. El seu nom era Ibnal-Labbana, el fill de la lletera, i després d'haver estat educat austerament per la seva mare, a l'any 1076 abandonà la seva Dènia natal i travessant tot el sud de la Península s'establí a Extremadura, on entrà al servei del rei Al-Mutawakkil, pertanyent a la dinastia dels Aftâsides de Badajoz i que governaria de 1072 a 1094. Abandonà aquesta Cort, com apunta la historiadora Maria Jesús Rubiera, a causa, probablement, de tot un seguit de crítiques i intrigues, i es dirigeix a Còrdova, al regne de Sevilla, on coneix el príncep hereu Al-Rasid, del qual es fa amic. Aquest el deixa entrar en el seguici del seu pare, Al-Mutamid ibn Abbad, del qual serà panegirista i defensor.
Acompanya el sobirà abassí en els moments més dramàtics del seu regnat, com a la batalla de Sagrajas, del 1086, o la caiguda de Sevilla, el 1091. Quan la família reial és desterrada, Al-Labbana els acomiada amb els versos d'una tràgica elegia. Cerca refugi a Almeria, es dedica a l'ensenyament i escriu alguns llibres. Enyora Al-Mutamid i el visita a Agmat, la ciutat on el monarca pateix el seu exili. Llavors, tot seguint per la ruta nord-africana, arriba a Bugia,on han arribat moltes altres famílies hispanoàrabs, foragitades pels almoràvits. Però després d'estar un temps breu en aquesta vila dels Banu Hammad, troba l'ocasió d'embarcar-se cap a les illes orientals d'Al-Andalus. No s'ho pensa dues vegades i es dirigeix a Mallorca, encara independent dels almoràvits, i on governa Mubassir Ibn Sulayman, com a rei, des del 1093, un personatge que esdevindrà el seu «mecenes perdut» i el qual, segons la lletra dels seus versos, estimarà de debò.
També estimà Mallorca, com ho demostren aquests coneguts versos:
«Es un país al qual el colom ha prestat el seu collar/ i al que ha vestit amb les seves plomes el tudó; els seus rius són de vi, i els patis de les seves cases, les copes...»
Passats uns anys de bon enteniment, gaudint dels millors privilegis, Al-Labbana, que segons sembla no devia tenir pèls a la llengua, cau en dissort.
Els seus enemics parlen malament d'ell a Mubas Sir. Li diuen que el poeta és un home ple de vicis, que estima massa els plaers, que mai no compleix com a un bon musulmà.
Ja el Profeta, en els escrits corànics, havia escrit:
«Jo us diré qui són els homes sobre els quals descendeixen els diables i a qui ells inspiren. Descendeixen sobretot el mentider que es dóna al pecat... Són els poetes, a qui els homes perduts, segueixen... Puix que diuen el que no fan» (Sura XXVI, 221-224). Mubassir ordenà aleshores que no pagassin més diners al poeta, i advertí la seva guàrdia de no deixar-lo entrar a palau.
No marxà de Mallorca, com era la seva intenció. Algun entrebanc impedí un darrer viatge. Potser l'atac de pisans i catalans de 1114. Sense poder comunicar-se de paraula amb Mubassir, tan prest caigué en desgràcia als seus ulls, li envià aquests versos:
«La pluja suau que cau en el riu,/ acaba essent torrentada; Me'n vaig, encara que Mallorca esdevengui un Egipte/ i els teus regals, un Nil».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.