Quan visitam la gran plaça enjardinada, dita d'Espanya, a la zona de l'Eixample, veim que presideix tot el recinte, obert cap a les estacions ferroviàries, el monument escultòric, eqüestre, en bronze, dedicat a Jaume I, el Conqueridor, això és, en el llenguatge planer, el Rei En Jaume, per antonomàsia. Obra de l'artista català Enric Clarasó (1857-1941), que tingué gran fama dintre i fora d'Espanya, relacionant-se a París amb Russinyol i Casas, amb els quals exposà diverses vegades. Entre d'altres peces seves, «Suggestió», «Memento Homo» i «Eva», es consideren valuoses obres mestres. Però ho és també aquest Conqueridor muntat a cavall i en actitud de saludar que troba el suport de la seva estructura metàl·lica en un sòcol de pedra per al qual es feren servir restes de l'antiga muralla i baluard de Çanoguera. Als peus del victoriós monarca, dempeus, saludant també amb unes branquetes d'olivera a la mà dreta, hi ha la figura, igualment feta en bronze, d'un almogàver.
És un home fornit i barbut, sense armadura, rústica la seva indumentària, que sosté un corn amb la mà esquerra. Probablement, Clarasó va saber entrar dins l'ànima d'aquest personatge, de mida natural, que formava part de l'avantguarda d'infanteria dels Reis de la Corona catalanoaragonesa. Però qui eren aquests almogàvers?
El seu nom és àrab i significa «aquell que fa incursions de guerra per terres dels seus enemics», o en altres paraules, «el guerrer de la frontera», de manera que el verb «almogaverejar» equival a dur a terme una ràpida i breu lluita de botí i destrucció fora del camp propi. Sembla que els primers grups d'aquests combatents «primitius» (valgui la redundància) s'anaren formant a les muntanyes pirinenques, homes de gran rudesa, forts i sofrits. Reclutats pels monarques aragonesos i els comtes de Barcelona, aquella gent canvià de bon grat la seva vida miserable per l'arriscada professió de viure matant, robant i captivant moros de les obertes i mig despoblades fronteres. Sabem que vestien samarra de pell o gonella, calces de cuiro i avarques. La samarra de pell ha estat sempre una peça tradicional dels muntanyencs del Pirineu. Les calces de cuiro eren imprescindibles als que marxaven a peu per congosts, garrigues i aiguamolls, bones per resistir la contínua fregada de plantes espinoses, pedres de tota mena i matolls agressius. Pel que fa a les avarques, com diu l'historiador Moreno Echevarria, han estat des de temps immemorial la sabata típica de la zona basco-navarresa, puix que no cal oblidar que el rei de Navarra, Sancho Abarca (905-925) va rebre aquest sobrenom a causa d'haver proveït a cada un dels seus soldats amb aquest tipus de calçat, que és, per cert, d'origen àrab i es fabrica encara en els nostres dies, i tot seguint una vella tradició, a Menorca. Aquesta sabata rústica de cuiro que es ferma amb cordes o corretgetes resistia increïbles caminades. És evident que durant aquelles llargues caminades no podien anar amb rapidesa si havien de carregar les armes defensives i feixugues de l'època, cuirasses, escuts, llargues piques i gruixudes espases. Es varen haver d'adaptar, doncs, a un armament de fàcil maneig, això vol dir, una «azcona» (arma curta i llancívola), tres o quatre dards, i el coltell o ganivet gros i acuradament esmolat. També posaven en joc, en el decurs d'aquelles degolladisses, «l'almoflat», una ganiveta corba, quasi rodona, en forma de quart creixent, com el popular trinxet o falcilla, però més gran.
Els almogàvers, com a guerrers, deixaven d'existir però, convertits en ciutadans del Ducat d'Atenes, després de la batalla de Ceviso, el març de 1311.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.