De cultura com a ornament a cultura com a dret

Escrivia així, Carmen Calvo, un més que lloable precedent. No obstant això, la ministra no passà de les grans línies mestres que qualsevol persona posada en la matèria ja en tenia coneixement. No donà notícia... No sabem fins a quin punt va convèncer el més d'un centenar de persones presents, però el gest fou agraït.

De la seva intervenció, el punt que quedà més clar és la voluntat del govern de ZP de reconvertir la «cultura entesa com a ornament» en «cultura com a dret de la persona». Es tracta d'«un gran bot». De fer arribar la cultura, que no l'educació, a tothom. Que ningú no hagi de prescindir-ne per manca de preparació, temps o economia.

Durant més d'una hora la ministra aprofundí en aquest concepte sense passar per alt l'herència cultural espanyola i detenint-se en les dècades més recents. No passà per alt la pèrdua de la intel·lectualitat de la Segona República, com tampoc la foscor de la Guerra Civil, segons ella, «el guinness de les barbaritats», i la dictadura franquista. Una vegada en situació, presentà els eixos bàsics del seu gabinet: el patrimoni històric i el foment de la que anomenà «modernitat cultural».

En el primer assumpte, la ministra no obvià que l'Estat és, després d'Itàlia, el país que més reconeixements de Patrimoni de la Humanitat té. En patrimoni «no hi haurà grans promeses incomplertes; hi haurà, digué, «actuacions que es faran des de la serietat i la transparència». En el cas de les Balears, reconegué que la Comunitat «ha estat maltractada pel que fa als fons de l'1 per cent cultural». Aspecte, d'altra banda, que no sorprèn quan, com afirmà, trobà en un calaix «903 projectes de l'1% amb un cost total de 910 milions d'euros i que, a 35 milions de pressupost anual en càrrec a aquesta partida, suposava actuacions fins d'aquí a 52 anys». Quasi res.

El segon assumpte, el de la modernitat cultural, és el foment de la creativitat i els creadors del moment. El d'ajudar a fer-se un camí a les noves generacions tot i que sempre sense deixar de banda l'equilibri entre els grans noms de la nostra història. L'equilibri entre modernitat i tradició, la lluita contra la pirateria, la rebaixa de l'IVA dels productes culturals, les ajudes als nous creadors en les diferents arts que han de definir els nous llenguatges, la posada al dia de les infraestructures i la creació de noves... són fronts als quals donar solucions per aconseguir la pervivència de «la diversitat cultural».

La ministra incidí en aquest darrer concepte en reiterades ocasions. Assegurà que el Govern està disposat a «batallar» a Europa tan com sigui necessari per aconseguir que la diversitat cultural no sigui substituïda per «un negoci únic» i uniforme. Aquest tema suscità la millor intervenció del col·loqui. La protagonitzà Biel Majoral. Presentant-se com a mestre i fent ús de la paraula en tot moment en català, interpel·là la ministra sobre com pensen lluitar per les comunitats culturals i les llengües. La pregunta, que anava acompanyada d'uns versos de Miquel Bauçà extrets d'El Canvi, semblava esperada pel públic i fou molt aplaudida. La resposta ministerial, no tant. Calvo recordà que el seu Govern ha estat el primer a dir a Brussel·les que a Espanya hi ha quatre llengües, tres d'elles oficials, i assegurà que s'afavoriria la plurimulticulturalitat des de la «garantia d'un futur des de la llibertat extrema». La reunió comptà amb gestors, artistes plàstics, escriptors, ballarins, actors, músics, editors...