Mor Alexander Fleming (1955)

Miquel Ferrà i Martorell11/03/05 0:00

Mor, tal dia com avui, a Londres, el bacteriòleg escocès Alexander Fleming (Loudoun, Ayrshire, 1881), que després d'una infantesa escolar a la Kilmarnock Academy i una vegada graduat, anà a fer feina a una companyia naviliera, com a simple administratiu. Durant cinc anys va estar complint amb aquesta tasca mentre es lamentava de no haver pogut seguir estudiant a causa de dificultats econòmiques. Tanmateix, el 1902, havent obtingut una beca, començà els seus estudis universitaris a Londres, i rebé el seu títol el 1908. Des d'un començament s'interessà per la bacteriologia, particularment en la quimioteràpia de les malalties. En esclatar la Primera Guerra Mundial, enllistat en la Royal Army Medical Corps, començà a investigar. Com a resultat d'aquesta entrega, el 1922 descobria una proteïna que ha nom «ligozina» i que es troba en les llàgrimes i les mucositats. Aquesta té propietats antibacterianes.

Però el principal descobriment de Fleming, allò que el va fer un dels homes més universals i alhora, un gran benefactor de l'home, vingué de forma accidental. Era professor de bacteriologia i el 1928 deixà un cultiu de gèrmens d'estafilococos al descobert durant alguns dies i quan ja l'havia fet servir i era a punt de tirar-lo, hi va veure algunes taques de rovell. Llavors va veure que entorn de cada una d'aquestes taques, la col·loració bacteriana havia desaparegut. Els bacteris eren morts i no havia ocupat aquella àrea cap tipus de creixement bacterià. Aïllà Fleming aquella mena de rovell i l'identificà amb el que era anomenat «Penicillium notatum», totalment relacionat amb una varietat comuna que es troba en el pa vell. A tal substància li digué «Penicilina». Féu conreus d'aquell «Penicillium notatum» i va voler produir el desenvolupament de diferents tipus de bacteris al seu entorn. Comprovà que alguns hi creixien però d'altres s'allunyaven. Això volia dir que la penicilina afectava alguns gèrmens pero no a altres.

Seguiren els experiments. Però el temps té el seu cost i els experiments resulten cars. Dissortadament restà sense doblers. Vingué, per a més mal, la Segona Guerra Mundial. Tot seguint les investigacions fetes per Fleming i per tal de trobar noves substàncies antibacterianes per tractar els soldats ferits, Florey i Chain es dedicaren a aïllar la penicilina i en tenir èxit, demostraren alhora que Fleming tenia raó. Milers i milers de vides serien salvades gràcies al nou producte. Una línia de composts que Waksman anomenà antibiòtics. El valor de la penicilina es provà al màxim i per aquesta raó, Fleming era condecorat el 1944, i llavors, juntament amb Florey i Chain rebia el Premi Nobel de Medicina i Fisiologia el 1945.

Des de llavors, aquestes substàncies produïdes per microorganismes capaç d'inhibir el creixement d'altres microorganismes, especialment bacteris, o d'eliminar-los, han passat per una etapa de continuat progrés que allarga, substancialment, la vida de l'home.