Mor, tal dia com avui, a les deu del matí, la mare superiora del convent de monges, Germanes de la Caritat, de Sencelles, sor Francisca-Ana dels Dolors de Maria, altrament anomenada Francinaina Cirer Carbonell. Gabriel Ramis, vicepostulador, explica així el traspàs de la beata mallorquina: «La mare superiora havia participat de l'eucaristia a la parròquia, s'havia alimentat amb el cos de Crist. A la mateixa parròquia tingué l'atac de feridura. La varen dur al convent, i el rector Molinas li va administrar el sagrament de l'extremunció. D'aquesta manera, confortada amb els sagraments va passar d'aquest món al Pare».
Diríem que va esser una mort senzilla i quasi silenciosa, en el cor d'aquell poble de la Part Forana. Enguany és una mica especial aquesta evocació a causa de complir-se el cent cinquantè aniversari de la mort d'aquella beata Francinaina que el papa Joan Pau II beatificà el dia primer d'octubre de 1989. Què deixava a la seva esquena aquella dona humil i esforçada? En primer lloc una tasca social, feta per amor a Déu i per les seves creences vocacionals i evangèliques, és a dir, ensenyament dels infants i cura dels malalts, auxili dels més pobres i, cosa que és més important, sembrar la pau amb la feina i devoció diàries. Coneguda familiarment com sa Tia Xiroia, entrava en la llista d'un santoral propi de les Illes, entre un Ramon Llull i un fra Juníper, un Sebastià Gili i un Bartomeu Arbona, una Alberta Giménez i una Maria dels Àngels...
Però no oblidem tampoc aquell Jeroni Alomar i Poquet, afusellat pels feixistes el 1937 amb una corona d'autèntic martiri que no li pogueren llevar del cap els fanàtics de l'extrema dreta.
Però tornem a la nostra Tia Xiroia, lluny de la bogeria fratricida de la guerra i dins la natura pagesa, patriarcal, quan l'alegria de servir els altres posa un cor juvenil dins un físic malalt i mig abatut per la feina i els anys. D'això en sabia molt l'escriptora Sigrid Unset quan recollia les paraules del seu personatge, santa Catalina de Siena, en la novel·la homònima:
«...Jo ja (als meus pares) els havia deixat veure tants senyals, que n'hi havia prou per aconseguir la seva comprensió, però, per respecte, mai no vaig gosar abans parlar-los clarament. Però ara, aquest silenci ha de finir i els obriré el meu cor i confessaré que estic resolta a abraçar la vida religiosa, però que no es pensin que és cosa d'ara, que jo ja ho tenia dins el cap durant la meva més tendra infantesa i des de llavors no he abandonat mai aquesta idea. Vaig prometre al Senyor que seria verge sempre, i no ho vaig prometre per puerilitat sinó perquè així ho sentia. I ara, que per la gràcia de Déu som a l'edat del millor coneixement i puc comprendre amb més cura les coses, aquesta decisió meva ha arrelat en el meu cor. Seria més fàcil reblanir una pedra que arrabassar del meu interior el que he determinat. Perdreu el temps lluitant contra això. I pel mateix motiu us vull aconsellar que abandoneu tota negociació sobre el meu matrimoni, perquè en aquest punt no podré obeir mai la vostra voluntat...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.